Una via revolucionària per a l’alliberament de Palestina

Comencem per deixar dues coses clares. En primer lloc, els Palestins pateixen una opressió nacional brutal i assassinats indiscriminats per part de l’Estat d’Israel: tenen tot el dret a defensar-se, fins i tot recorrent a la força. En segon lloc, els assassinats deliberats de civils israelians per part de Hamàs i els seus aliats són un crim execrable totalment contraproduent per a la lluita d’alliberament palestina. Ara que l’exèrcit israelià sotmet la població de Gaza a la fam i la mort és urgent que el moviment obrer internacional planti cara a aquesta ofensiva. Però perquè la lluita d’alliberament del poble palestí avanci i sigui victoriosa haurà d’emprendre un camí completament diferent del que proposen tant l’islamisme com el nacionalisme laic. El que cal no és la solidaritat barata proposada per tot el bàndol dels liberals d’esquerra i els pseudosocialistes, sinó una via revolucionària a favor de l’alliberament dels palestins.

Com vèncer l’Estat sionista

Per tal de vèncer un enemic, cal aprofitar els seus punts flacs i neutralitzar les seves fortaleses. La resiliència de l’Estat d’Israel es basa en el fet que els milions de jueus que viuen a l’interior de les seves fronteres el consideren l’única manera que tenen de defensar-se enmig d’una regió hostil. Mentre això no canviï, els israelians lluitaran fins a la mort per defensar l’Estat sionista. Això ja estava previst en els plans dels imperialistes britànics des de l’època en què van decidir donar suport al projecte sionista. Actualment els Estats Units i Israel asseguren els seus interessos a l’Orient Mitjà violant els drets nacionals del poble palestí i alimentant un estat d’hostilitat permanent entre jueus i musulmans. La suma d’una població militaritzada amb el suport imperialista confereix a l’Estat d’Israel la seva força i la seva aparent invencibilitat.

Però aquesta construcció és fràgil i només s’aguanta per la mentalitat de fortalesa assetjada alimentada per la burgesia. El seu punt flac és justament el fet que es tracta d’un estat teocràtic militaritzat, dirigit per una colla cada cop més extremista de fanàtics corruptes. Els treballadors israelians estan sotmesos al servei en files, al reclutament religiós i a condicions de vida i laborals pèssimes. Qualsevol intent de resistir-s’hi és titllat de traïció contra el poble jueu. Aquesta situació genera dins del país profundes divisions racials, socials i polítiques que cal fer servir per a destruir l’Estat sionista i alliberar els palestins.

Amb la seva estratègia del gihad, Hamàs no fa res d’això i tan sols consolida encara més els punts forts d’Israel. Apuntant contra els civils israelians, Hamàs només ha aconseguit que el país sencer fes pinya amb l’odiat govern de Netanyahu, garantint així la unió de tota la societat a favor de la sagnant resposta militar a Gaza. En aquestes condicions, un enfrontament militar només comportarà per al poble palestí la derrota i un nombre incommensurable de morts. No hi ha victòria possible sense trencar el lligam entre els treballadors jueus i la seva burgesia, i això és impossible si no es reconeix el dret democràtic del poble jueu israelià a viure com a nació a Israel / Palestina.

Els islamistes i els nacionalistes palestins es troben sempre encallats entre dues alternatives: o bé dirigir la seva lluita contra tota la població jueva d’Israel, o bé acceptar de conviure amb l’Estat sionista. Les dues vies són un atzucac. La clau és crear una divisió entre el poble israelià i l’Estat teocràtic. Això només es pot fer amb una estratègia militar i política marxista, basada en la comprensió del fet que el conflicte combinat de classes i de nacions no es pot resoldre sense atacar la propietat privada. Només a partir d’aquí és possible elaborar un programa que s’ajusti als interessos tant dels palestins com de la classe treballadora israeliana.

Fixem-nos en la qüestió de la terra. Els palestins volen, amb raó, que els sigui restituïda després del crim històric del qual van ser víctimes. En el marc de les estructures socials existents, això és impossible de conciliar amb el dret dels jueus a conservar la terra on han viscut, sovint des de fa generacions. Però a Israel, com en totes les societats capitalistes, hi ha enormes desigualtats. La major part de terres i de propietats està controlada per una porció ínfima de la població, mentre que la majoria malda per arribar a final de mes. Expropiant aquesta capa parasitària, és possible començar a fer justícia als palestins tot millorant les condicions de vida dels treballadors jueus.

A nivell militar, cal exercir la màxima pressió sobre l’exèrcit israelià a fi de mostrar a la societat israeliana que l’opressió dels palestins té un cost insuportable. Llançar coets de forma indiscriminada sobre les ciutats israelianes només reforça la determinació dels soldats israelians de lluitar. Cal, ben al contrari, la mobilització de tota la població palestina en contra de qualsevol atac a la integritat del seu territori i contra el setge de Gaza i Cisjordània.

Però la resistència armada per si sola no pot conduir a la victòria: s’ha de combinar amb una perspectiva de lluita de classes a dins mateix d’Israel. Cal lluitar per l’alliberament econòmic dels treballadors, contra la discriminació racial que pateixen els àrabs i els jueus no blancs i per la separació de religió i Estat. Cal que aquestes lluites vagin lligades amb el combat contra el principal obstacle que s’interposa en el camí de qualsevol progrés social: l’opressió dels palestins per part d’Israel. La tasca prioritària dels revolucionaris a Israel és precisament lluitar perquè el moviment obrer s’impliqui en la causa de l’alliberament palestí i s’enfronti als dirigents obrers sionistes.

És crucial que la lluita de classes a les ciutats també arribi a dins del propi exèrcit israelià amb la perspectiva de crear-hi una escissió. Les forces armades d’Israel estan formades principalment per soldats de lleva obligats a fer el servei militar. Si el servei militar deixa de ser considerat vital per a la supervivència del poble jueu, si el cost de l’opressió del poble palestí esdevé massa elevat i si el conflicte a dins d’Israel arriba a un punt de ruptura, l’exèrcit israelià es pot fracturar i ho farà.

Més de setanta-cinc anys d’una història farcida de brutalitats han vinculat indissolublement el destí dels jueus israelians i el dels palestins. L’alliberament de Palestina exigeix destruir l’Estat sionista, cosa impossible sense l’alliberament de la classe obrera israeliana. De forma recíproca, per tal de millorar la situació econòmica, democràtica i social dels treballadors israelians, fins i tot de garantir la seva pròpia existència a l’Orient Mitjà, cal posar fi a l’opressió dels palestins, que és el fonament mateix de l’Estat sionista.

Com vèncer l’imperialisme

Israel compta amb el suport dels Estats Units i de totes les altres potències imperialistes, com hem vist de nou amb el seu suport incondicional a l’atac contra Gaza. Per tant, l’alliberament dels palestins requereix una estratègia per enfrontar-se i derrotar l’imperialisme a l’Orient Mitjà i, en definitiva, arreu del món. Però els nacionalistes en són totalment incapaços; posen les seves esperances en l’ONU i la «comunitat internacional», o bé compten amb els estats àrabs per a pressionar els Estats Units.

L’ONU és un cau de bandolers imperialistes dominat pels Estats Units i per les «grans potències», elles mateixes responsables de l’especejament de Palestina i de la perpetuació de la seva opressió. El consens dominant entre els imperialistes és proisraelià sense pal·liatius. Fins i tot si negociessin un alto el foc o un acord de pau, necessàriament reflectiria els seus interessos, consistents a mantenir l’Estat sionista com a partida avançada a la regió. Qualsevol estratègia basada en els malfactors que dominen el món, ja sigui la de l’OLP o la de la campanya BDS («Boicot, desinversió i sancions») només pot agreujar l’opressió de Palestina i conduir a la derrota.

Pel que fa als estats musulmans, des d’Egipte, Jordània i el Líban fins a l’Iran, han apunyalat per l’esquena els palestins pels seus propis interessos oportunistes centenars de vegades. Els xeics, dictadors i mul·làs que governen el món musulmà només «defensen» Palestina en la mesura que s’ajusti als seus propis objectius econòmics i militars i que reforci les seves pròpies posicions. Qualsevol estratègia que vinculi la lluita d’alliberament palestina amb aquestes forces acabarà necessàriament en una traïció.

El que cal és una estratègia basada no pas en la «comunitat internacional» o en els líders capitalistes de la regió, sinó en la mobilització de la classe obrera internacional contra totes les potències imperialistes i capitalistes. El que cal és una aliança d’obrers i camperols arreu de l’Orient Mitjà per a expulsar els imperialistes nord-americans i alliberar tota la regió. Això inclou els treballadors jueus, que no tenen cap interès a seguir servint de peons dels Estats Units. A més, els que lluiten per la causa palestina han de construir un front internacional amb les organitzacions obreres nord-americanes, britàniques, franceses i alemanyes a fi d’aturar la venda d’armes a Israel. Són aquests els treballadors que transporten les armes. I les seves lluites són la millor manera de debilitar l’imperialisme i fer avançar la causa palestina.

Però constatem que aquests aliats més segurs són els que els panislamistes i els nacionalistes rebutgen. Aliant-se amb els líders àrabs, s’alien amb els explotadors de les masses àrabs. I mai no s’aconseguirà que els treballadors nord-americans i europeus, inclosos els treballadors jueus, se sumin a una lluita que arbori la bandera de l’islamisme i defensi l’anorreament de tots els israelians.

Els apologistes socialistes de Hamàs

Després de l’ofensiva de Hamàs contra Israel el 7 d’octubre, els mitjans proisraelians van llançar una campanya de propaganda massiva per a justificar la sagnant resposta militar d’Israel i negar l’opressió dels palestins. Amb l’objectiu de fer front a aquesta campanya, diverses organitzacions que s’autoanomenen comunistes o socialistes, com el Socialist Workers Party britànic o el Partit comunista de Grècia, estan silenciant l’atac criminal de Hamàs contra civils en nom del dret de Palestina a defensar-se.

Adoptant aquestes posicions, els esmentats partits no només arrosseguen el nom del comunisme pel fang associant-lo amb els crims de Hamàs, sinó que a més a més accepten que el poble palestí continuï sent dirigit per fanàtics islamistes assassins. Tot i que saben prou bé que Hamàs mai no portarà la llibertat als palestins, s’ho callen en nom d’una solidaritat liberal de la més baixa categoria.

Tota l’estratègia de Hamàs consisteix a provocar una forta reacció israeliana, la qual cosa equival a immolar tota Gaza amb un cinturó d’explosius. Cal defensar Gaza de forma inequívoca contra les represàlies sagnants d’Israel i alhora condemnar aquesta desastrosa estratègia.

Alguns grups d’esquerres com Left Voice, secció nord-americana de la Fracció Trotskista [a França Révolution permanente i a l’Estat espanyol Corriente Revolucionaria de Trabajadores y Trabajadoras], diuen per la boca petita al final del seu article del 7 d’octubre «Estem del costat de la resistència del poble palestí, sense que això impliqui compartir l’estratègia i els mètodes de Hamas, que té com a objectiu establir un Estat teocràtic.» Dit això, no hi ha res en el seu escrit que apunti contra el predomini del nacionalisme i de l’islamisme en la lluita per l’alliberament de Palestina. Com la major part de l’esquerra, adopten un paper de seguidors liberals incapaços de criticar els grups oprimits fins i tot quan se’ls està empenyent cap a l’abisme.

El paper de l’esquerra pseudosocialista és encara més menyspreable tenint en compte la necessitat peremptòria i creixent que tenen els palestins de trobar un camí viable que els dugui a l’alliberament. El ritme dels esdeveniments s’està accelerant, donant lloc a un nivell de carnisseria i de reacció que no s’havia vist en decennis. Si els socialistes no lluiten per una solució revolucionària d’aquest conflicte, la desesperació creixent del poble palestí es canalitzarà una vegada més cap a la reacció islamista, mentre els jueus es veuran encara més profundament empesos cap als braços del sionisme. Aquesta espantosa espiral reaccionària no es limitarà a les fronteres d’Israel i Palestina sinó que s’estendrà molt més enllà per l’Orient Mitjà i arreu del món. La tasca urgent dels socialistes és trencar aquest cicle infernal.

Defensem Gaza!

Fora Israel de Cisjordània i de l’altiplà del Golan!

Per una federació socialista a l’Orient Mitjà!