En defensa de la revolució permanent

https://iclfi.org/pubs/icl-ca/2024-04-suplement/permrev

QUE ÉS LA REVOLUCIÓ PERMANENT ?

L’era de l’imperialisme es caracteritza per la divisió del món entre d’una banda, un gran nombre de països oprimits, i de l’altra un petit grup de països opressors que els dominen econòmicament i militarment. La situació mundial actual es caracteritza per l’hegemonia de l’imperialisme nord-americà que, aliat amb altres potències imperialistes (Alemanya, Gran Bretanya, França, Japó), sotmet l’enorme massa de la població mundial gràcies a l’exportació del capital financer. L’època dels imperis colonials, marcada pel saqueig obert i sense embuts de les colònies, va donar pas al saqueig de països formalment independents però que en realitat són neocolònies o estats dependents, esclavitzats per mitjà del xantatge de les «grans» potències.

A la majoria de països d’Àfrica, Àsia, Amèrica Llatina i Europa de l’Est, no és la burgesia nacional sinó els imperialistes els qui dirigeixen i dicten tots els aspectes de la vida econòmica i política, impedint el seu desenvolupament econòmic, nacional i cultural. Préstecs, espoli dels recursos naturals, mà d’obra barata, política monetària, etc. són els mitjans a través dels quals l’oligarquia financera i els monopolis imperialistes reforcen el seu domini, imposen un tribut a tota la societat i mantenen aquests països en la misèria.

En aquests països, la indústria moderna és producte del capital estranger. Les tècniques més recents de la indústria i l’agricultura conviuen amb relacions socials precapitalistes. Fàbriques, ferrocarrils, mines i ports sorgeixen allà on encara es llaura la terra amb búfals i amb arades de fusta. A causa del paper dominant que exerceix el capital estranger, la burgesia nacional és extremadament dèbil: només en part és capaç d’erigir-se en classe dominant i, en conseqüència, roman atrapada en una posició de classe semi-dominant i semioprimida. Al mateix temps, el capital estranger proletaritza la població i fa aparèixer així una classe obrera que adquireix un paper central en la vida del país. La formació de sindicats potents, i sovint de partits obrers, crea una força poderosa capaç de fer retrocedir l’explotació imperialista i d’enfrontar-se a una burgesia i a uns governs nacionals fràgils.

Endarreriment de l’economia nacional, corrupció desenfrenada dels governs locals, divisions ètniques i religioses innombrables, pervivència de les relacions precapitalistes : totes aquestes xacres, mantingudes i reforçades per la dominació estrangera, originen un lligam inseparable entre l’alliberament social de les masses treballadores i l’emancipació nacional. La resistència contra la misèria i la humiliació nacional, juntament amb l’aspiració a la terra, la democràcia i el desenvolupament econòmic són els factors que impulsen la lluita de les masses obreres i camperoles i confereixen un caràcter explosiu a les seves reivindicacions més elementals.

A fi de desenvolupar i modernitzar aquests països cal resoldre tasques democràtiques elementals; el desenvolupament de la indústria nacional i del mercat interior requereix la unificació i l’emancipació nacionals, així com la reforma agrària. La burgesia nacional té un interès objectiu a resoldre aquestes qüestions per tal de millorar la seva posició social com a classe dominant. Però totes i cadascuna d’aquestes qüestions passa per plantar cara al jou imperialista. Atesa la seva debilitat davant dels imperialistes, la burgesia nacional, quan intenta resistir al capital estranger, es veu obligada a recolzar-se d’una manera o altra en el proletariat i en la nació en conjunt. Al mateix temps, com a classe propietària, és conscient que el proletariat representa una amenaça per als seus interessos. Per a protegir-los, ha de buscar suport en els imperialistes, als quals l’uneixen una multitud de vincles. Així, incapaç de mantenir un paper independent, la burgesia nacional oscil·la entre aquestes dues forces més poderoses. Trotsky explica:

Als països industrialment endarrerits el capital estranger exerceix un rol decisiu. D’aquí la relativa feblesa de la burgesia nacional en relació al proletariat nacional. Això crea unes condicions especials de poder estatal. El govern zigzagueja entre el capital estranger i el capital autòcton, entre la relativament dèbil burgesia nacional i el relativament poderós proletariat. Això confereix al govern un caràcter bonapartista d’índole particular. S’eleva, per dir-ho així, per damunt de les classes. En realitat, pot governar ja sigui esdevenint instrument del capitalisme estranger i sotmetent el proletariat amb les cadenes d’una dictadura policial, o bé maniobrant amb el proletariat, arribant fins i tot a fer-li concessions, guanyant d’aquesta manera la possibilitat de disposar de certa llibertat en relació als capitalistes estrangers.

La burgesia nacional, recolzant-se en l’impuls de les masses treballadores i en un equilibri de forces internacional favorable, pot dur a terme nacionalitzacions, reformes agràries i altres mesures progressistes contra els imperialistes, encaminades a la defensa de la independència nacional i al desenvolupament de l’economia del país. La nacionalització del petroli a Mèxic el 1938 sota Lázaro Cárdenas o el control del canal de Suez que assumeix Egipte sota Nasser el 1956 en són exemples clàssics. Ara bé, la burgesia aplica aquestes mesures per als seus propis objectius i amb els seus propis mètodes. Mira de mantenir-se al capdavant de la lluita d’alliberament nacional a fi de contenir i de canalitzar les aspiracions socials i econòmiques dels oprimits dins d’uns límits que no amenacin el seu domini, de manera a millorar la seva pròpia posició com a classe semidominant en relació als imperialistes.

La burgesia dels països sotmesos és plenament conscient del fet que per a lluitar seriosament contra l’imperialisme cal que hi hagi un aixecament revolucionari de les masses, el qual constituiria una amenaça per a aquesta mateixa burgesia nacional. Trotsky va escriure:

« Una revolució democràtica o l’alliberament nacional poden permetre a la burgesia aprofundir i estendre les seues possibilitats d’explotació. La intervenció autònoma del proletariat sobre l’arena revolucionària amenaça d’arrabassar-li totes les possibilitats.

Així doncs, tot encapçalant la mobilització de les masses, la burgesia ha de mantenir sobre elles un control estricte, esclafant els partits revolucionaris, contenint amb mà de ferro els sindicats a través de la burocràcia i de vegades integrant-los directament a l’Estat, patrocinant la creació d’organitzacions de camperols controlades per l’Estat, etc. La lluita de classes, el requisament de terres, els intents de formar sindicats i organitzacions camperoles independents: qualsevol intent d’acció antiimperialista independent per part de les masses topa amb una repressió sagnant. Anul·lant l’única força que realment pot conduir a l’emancipació nacional i a la modernització, és a dir, la classe obrera aliada amb la pagesia, la burgesia nacional no només impedeix la revolució social sinó que saboteja i traeix la lluita antiimperialista en cada etapa i obre així el camí a la reacció imperialista. Com que està vinculada a la propietat capitalista i ha de defensar els seus interessos de classe davant de les masses proletàries, la burgesia nacional no només és incapaç de resoldre les tasques de l’emancipació nacional i de la revolució agrària, sinó que també assumeix un paper totalment reaccionari en aquest procés.

Només el proletariat, amb l’adhesió de les masses camperoles i la petita burgesia urbana, és capaç de trencar el jou del capital estranger, de dur a terme la revolució agrària fins al final i d’establir una veritable democràcia per als treballadors sota la forma d’un govern obrer i camperol. Com explicava Trotsky referint-se a Rússia a la introducció de La revolució permanent (1929):

«La nostra revolució burgesa (deia jo a tall de conclusió) només pot complir radicalment la seva missió sempre que el proletariat, abonat pel suport dels milions de camperols, aconseguisca concentrar a les seues mans la dictadura revolucionària.

«Quin havia d’ésser el contingut social d’aqueixa dictadura? En primer lloc, implantaria en termes radicals la revolució agrària i la transformació democràtica de l’estat. Amb d’altres paraules, la dictadura del proletariat es convertiria en l’instrument per a la realització dels fins d’una revolució burgesa històricament endarrerida. Però les coses no podien quedar ací. En arribar al poder, el proletariat es veuria obligat a fer talls cada vegada més profunds en el dret de propietat privada, abraçant amb això les reivindicacions de caràcter socialista.»

L’arribada al poder del proletariat en un únic país no porta a terme la revolució, només la inicia. Per a modernitzar els països neocolonials, per a desenvolupar una indústria i un mercat nacionals, per a treure les masses de la pobresa, cal disposar del més alt nivell de tecnologia i de productivitat i tenir accés al mercat mundial, és a dir, a la divisió internacional del treball. Però tot això està en mans de l’imperialisme. Mentre persisteixi l’imperialisme mundial, els progressos aconseguits en un determinat país quedaran sotmesos a l’asfíxia imperialista i a l’amenaça constant d’una reversió de la situació. La victòria de la revolució neocolonial i el desenvolupament del socialisme exigeixen derrotar l’imperialisme a escala mundial, és a dir, que la revolució s’escampi fins als centres imperialistes.

Als països sotmesos, el primer pas en aquesta direcció és la creació de partits revolucionaris, la tasca principal dels quals és arrabassar la direcció de la lluita antiimperialista de les mans de la burgesia nacional. Això només és possible fent avançar la lluita per l’alliberament nacional fins a les seves últimes conseqüències, revelant a les masses totes les vacil·lacions, les capitulacions i les traïcions de la burgesia. Apoderar-se dels béns dels imperialistes, especialment dels seus bancs, expropiar els terratinents, nacionals i estrangers, repudiar el deute i tots els tractats de «lliure» comerç: qualsevol acció conseqüent adreçada a fer avançar la lluita contra l’esclavitud imperialista alça les masses contra la burgesia, la qual, en paraules de Trotsky «sempre té darrere seu la sòlida rereguarda de l’imperialisme, disposat en tot moment a ajudar-la contra els obrers i camperols amb diners, béns i projectils» («La revolució xinesa i les tesis de Stalin», maig de 1927). Explicava Trotsky:

«Tot allò que aixeca la multitud oprimida de treballadors empeny inevitablement la burgesia nacional a una aliança militar declarada amb l’imperialisme. La lluita de classes entre la burgesia i les masses obreres i camperoles no resulta afeblida per l’opressió imperialista, sinó ben al contrari, amb cada conflicte greu s’exacerba fins a fer-se una sagnant guerra civil.»

Al mateix temps, en la mesura que la burgesia mira d’obtenir concessions dels imperialistes, els revolucionaris donen suport a aquestes mesures tot mantenint una completa independència organitzativa i política, i miren de mobilitzar el proletariat i la pagesia perquè les apliquin amb els seus propis fins i segons els seus propis mètodes:

Per contrarestar la influència de la burgesia, és fonamental combatre el nacionalisme, la principal eina ideològica que aquesta utilitza perquè el proletariat i els oprimits es mobilitzin en favor dels seus interessos. El nacionalisme enfronta el proletariat a les minories nacionals i als seus germans i germanes de classe de les altres nacions oprimides i, sobretot, a la classe obrera de la nació opressora, impedint així la unitat revolucionària en la lluita contra l’enemic comú, els imperialistes. Ara bé, a fi d’alliberar les masses del nacionalisme, cal distingir entre el nacionalisme de l’opressor, que és l’expressió del xovinisme imperial, i el nacionalisme dels oprimits, que constitueix una reacció a l’opressió. Negar aquesta distinció és negar el desig d’emancipació de les masses. No es pot vèncer el nacionalisme predicant un internacionalisme abstracte. Només es pot superar dins de la lluita, demostrant la traïció de la burgesia nacional en el combat per l’emancipació.

Els interessos de la classe obrera requereixen la plena solidaritat dels treballadors de totes les nacions. Als països imperialistes, els partits revolucionaris han d’educar el proletariat per tal de fer-li veure que l’emancipació de les nacions sotmeses afavoreix el seu propi interès objectiu: totes les derrotes dels imperialistes a l’estranger enforteixen la posició del proletariat nacional. Els trotskistes han de lluitar per una ruptura amb els socialxovinistes en el si del moviment obrer —els defensors de l’OTAN i la Unió Europea, els buròcrates sindicals que donen suport a l’acord de «lliure comerç» entre els Estats Units, Mèxic i el Canadà a l’Amèrica del Nord—, com també amb els centristes que mantenen la unitat amb els socialxovinistes. Aquesta és l’única manera de superar la desconfiança i els prejudicis nacionalistes a les neocolònies. El principal enemic és a casa! Fora els buròcrates sindicals proimperialistes! Per la revolució obrera als reductes imperialistes!

Mantenint-se al capdavant de la lluita contra l’opressió imperialista, els partits revolucionaris de les nacions oprimides han d’inculcar en les masses treballadores la noció d’unió revolucionària amb el proletariat de les nacions que les oprimeixen. La unitat de les nacions oprimides contra l’imperialisme no es pot aconseguir sota la tutela de les burgesies compradores venals, per a les quals el «patriotisme» només significa la defensa de la seva propietat privada. Això només es pot aconseguir sota el lideratge de la classe obrera aliada amb la pagesia.Embargament de tots els béns dels imperialistes! La terra per a qui la treballa! Per l’alliberament nacional i social!

L’experiència ha demostrat que, en circumstàncies excepcionals, els moviments guerrillers basats en la pagesia són capaços en un país concret de vèncer l’imperialisme i d’expropiar la burgesia nacional, com per exemple a la Xina, Cuba, Laos o el Vietnam. Tanmateix, la victòria d’aquests moviments només pot abocar, en el millor dels casos, a l’establiment de règims burocràtics de tipus estalinista que es mantenen al poder a través de la brutal repressió de les masses treballadores mentre el país segueix subjecte a les pressions del mercat mundial. Amb la il·lusòria esperança d’apaivagar l’imperialisme, aquestes burocràcies estalinistes es distingeixen per la seva oposició aferrissada a l’extensió de la revolució socialista més enllà de les seves fronteres nacionals. Si es vol defensar i estendre els guanys d’aquestes revolucions cal una nova revolució contra aquests buròcrates. Per tant, les tasques dels revolucionaris descrites més amunt també s’apliquen a aquestes societats: els trotskistes han d’arrabassar als buròcrates la direcció de la lluita antiimperialista i liderar-la sota la bandera del leninisme autèntic. Defensem la Xina, Corea del Nord, Laos, Cuba i el Vietnam contra l’imperialisme i la contrarevolució! Visca la revolució política contra els traïdors estalinistes! Visca el comunisme de Lenin i Trotsky!

El triomf definitiu contra l’imperialisme només es pot assegurar fusionant la lluita del proletariat dels països imperialistes contra la seva «pròpia» burgesia amb la dels treballadors de les nacions oprimides contra aquests mateixos imperialistes i els seus agents locals.

Treballadors d’arreu del món i pobles oprimits, uniu-vos!

LA REVISIÓ DE LA REVOLUCIÓ PERMANENT PER L’LCI

Nascuda deformada

Des dels seus inicis, la tendència espartaquista va plantejar el problema de la revolució als països neocolonials i nacions oprimides a partir d’una revisió de la revolució permanent. Per tal d’entendre com i per què, hem d’examinar el context històric i polític en què la nostra tendència va desenvolupar el seu plantejament.

El període posterior a la Segona Guerra Mundial va estar marcat per l’esclat de lluites d’alliberament nacional, alimentades per la caiguda dels imperis colonials britànic i francès i per un enfortiment del prestigi de l’URSS després de la seva victòria sobre l’Alemanya nazi. El món estava dividit entre dues superpotències que representaven dos sistemes socials rivals: l’URSS i l’imperialisme nord-americà. Aquesta situació permetia un marge de maniobra als països oprimits i molts d’ells van recórrer a la Unió Soviètica per a obtenir suport militar i polític en la seva lluita contra l’imperialisme. Fins a finals dels anys setanta, diverses revoltes van sacsejar el món neocolonial: Xina, Corea, Indoxina, Índia, Xipre, Algèria, Cuba, el món àrab, Xile, etc. Aquests moviments van ser liderats per forces burgeses i petitburgeses i van desembocar, en la majoria dels casos, en una independència formal sota un règim nacionalista burgès; el jou de l’imperialisme, però, es mantenia.

Durant tot aquest període, l’estratègia de gairebé tota l’esquerra marxista internacional va consistir a donar suport, obertament o des d’una postura crítica, als lideratges nacionalistes d’aquests moviments i els seus règims. Ho justificava argumentant que l’opressió imperialista de les colònies i neocolònies donava un paper objectivament progressista a la burgesia nacional i que la victòria de les forces nacionalistes equivaldria a aconseguir la revolució democràtica burgesa, obrint així el camí cap al socialisme. La idea que el «procés objectiu» obligaria els líders nacionalistes burgesos i petitburgesos a avançar cap al socialisme reduïa el paper dels revolucionaris a anar-los empenyent cap a l’esquerra. Aquest era el marc teòric dels partits estalinistes i les seves escissions maoistes, com també de la Nova Esquerra i els pseudotrotskistes. (Michel Pablo, antic líder de la IV Internacional, acabà sent assessor del govern burgès algerià de Ben Bella.)

Això era negar que calgués de cap manera un lideratge revolucionari per a la lluita d’alliberament nacional. Si el «procés objectiu» conduïa a l’alliberament i al socialisme, no calien partits revolucionaris. En realitat, això significava lligar el proletariat i les masses camperoles a la burgesia nacional, traint així la lluita antiimperialista i la revolució socialista. El que es plantejava als revolucionaris era que oferissin un programa per a la lluita independent de les masses obreres en defensa de les seves necessitats i aspiracions a fi de fer avançar la lluita antiimperialista i que, en el transcurs d’aquest procés, n’assumissin el lideratge en contraposició als nacionalistes i estalinistes. Tant sols així seria possible desemmascarar el programa de col·laboració de classe de l’esquerra com a obstacle de cara a la victòria contra l’imperialisme, i iniciar un procés d’escissions i fusions a fi de forjar un autèntic corrent trotskista.

Però la tendència espartaquista no va seguir aquest camí. Veient que al capdavant de la lluita d’alliberament nacional hi havia una direcció burgesa i que l’esquerra seguia els passos del nacionalisme, vam adoptar una línia rígida i sectària, titllant el nacionalisme del món neocolonial de reaccionari de tot punt. Partint d’un impuls, correcte, d’oposició al liquidacionisme de l’esquerra, vam caure en l’escandalós error de repudiar el que constitueix el nucli mateix de la revolució permanent: situar la lluita per l’alliberament nacional al centre de l’estratègia revolucionària per al món neocolonial. Fora de les expressions ortodoxes amb què resumíem la revolució permanent, el nostre plantejament contraposava l’alliberament nacional amb la lluita de classes i la revolució socialista. Fent això, rebutjàvem de forma sistemàtica la defensa d’una direcció comunista de la lluita d’alliberament nacional, reforçant així el control de les forces nacionalistes i petitburgeses sobre les masses. Aquest marc general equivalia, en el fons, a una capitulació davant l’imperialisme.

L’alliberament nacional: obstacle o palanca per a la revolució?

Heus aquí dos exemples clàssics de com la tendència espartaquista aborda la qüestió nacional:

«En general, el nostre suport al dret a l’autodeterminació és negatiu: si ens oposem de forma intransigent a tota manifestació d’opressió nacional, és com a mitjà de cara a la unitat de la classe obrera, no pas com a culminació d’un “destí històric” o del “llegat” d’una nació, ni en senyal de suport a les nacions “progressistes” o al nacionalisme. Defensem el dret a l’autodeterminació i les lluites d’alliberament nacional amb l’objectiu d’eliminar la qüestió nacional de l’ordre del dia històric, i no pas de crear-ne una de nova.»

I aquest:

«Pel que fa a les nacions oprimides dins d’estats multinacionals, la qüestió de si defensar o no la independència depèn de la profunditat dels antagonismes nacionals entre els treballadors de les diferents nacions. Si les relacions s’enverinen fins al punt de fer impossible la veritable unitat de classe dins d’un únic poder estatal, donem suport a la independència com a única manera d’eliminar la qüestió nacional de l’ordre del dia i posar en primer pla el problema de classe.»

En comptes de veure la qüestió nacional com una palanca de la revolució socialista, aquest plantejament l’abordava com una nosa, un problema irritant del qual calia desempallegar-se a fi d’obrir el camí a la lluita de classes «pura». Això no té res a veure amb el marxisme. L’enfocament dels revolucionaris és utilitzar tota opressió, qualsevol crisi, cada acte de resistència per a forjar la unitat de la classe obrera en la lluita per a derrotar la burgesia. En aquest sentit, la resistència contra la dominació estrangera als països oprimits d’arreu del món és una poderosa palanca per a enderrocar l’imperialisme global. Però en comptes d’avançar en la lluita a favor del socialisme a partir de lluites socials i nacionals reals, la tendència espartaquista, de manera sectària i doctrinària, va intentar projectar sobre la realitat la seva pròpia versió idealitzada de la lluita de classes, depurada de qualsevol «nosa» nacional.

Aquest plantejament de la qüestió nacional no és nou en la història del moviment comunista. Lenin s’hi va oposar tota la vida, especialment contra els suposats socialistes que menyspreaven la revolta de Pasqua a Dublín el 1916 com un simple cop d’estat. Al seu «Resum d’un debat sobre el dret de les nacions a l’autodeterminació» de juliol de 1916, Lenin havia inclòs un capítol sobre l’alçament irlandès, que nosaltres mateixos vam reproduir, sense adonar-nos que tot el seu contingut ens apuntava. Lenin explicava:

«Les opinions dels adversaris de l’autodeterminació porten a la conclusió que la viabilitat de les petites nacions oprimides per l’imperialisme ja està esgotada, que no poden tenir cap paper contra l’imperialisme, que donar suport a les seves aspiracions purament nacionals no portarà enlloc, etc.»

Si bé no negàvem el dret a l’autodeterminació, tot el nostre plantejament estava modelat per la idea que del «problema nacional» no en sortiria res de bo. Lenin continuava:

«Qualsevol que qualifiqui de cop d’estataquesta rebel·lió és, o bé el pitjor dels reaccionaris, o bé un doctrinari absolutament incapaç de visualitzar la revolució social com un fenomen viu.

«Creure que la revolució social és concebible sense revoltes per part de petites nacions, a les colònies i a Europa; sense esclats revolucionaris d’una part de la petita burgesia, amb tots els seus prejudicis; sense el moviment de les masses proletàries i semiproletàries no conscienciades políticament contra l’opressió dels terratinents, de l’Església, de la monarquia, contra l’opressió nacional, etc. és repudiar la revolució social. És imaginar que en un lloc determinat un exèrcit pren posició i diu: “Estem pel socialisme”, i que un altre, en un altre lloc, diu: “Estem per l’imperialisme”, i que això seria la revolució social! Només partint d’aquest punt de vista pedant i ridícul es pot injuriar la insurrecció irlandesa qualificant-la decop d’estat.

«Qualsevol que estigui esperant una revolució social “pura” mai no viurà prou per a veure-la. Només és un revolucionari de paraula, que no entén què és la revolució.»

Quin és el mètode per a «eliminar» la qüestió nacional de l’«ordre del dia històric» si no és esperar una revolució «pura», «no contaminada» pels sentiments nacionals dels pobles oprimits?

La revolució socialista no és una única batalla, sinó una sèrie de batalles que tenen lloc entorn de múltiples qüestions democràtiques, econòmiques i socials. Als països sota el jou de la dominació estrangera, voler «eliminar» la qüestió nacional com a requisit previ de la lluita socialista significa negar-se a veure que l’estat de subdesenvolupament imposat per l’imperialisme objectivament porta a un primer pla les tasques democràtiques, que són la palanca fonamental de la revolució socialista. El moll de l’os de la revolució permanent —i la lliçó central de la Revolució d’Octubre de 1917— és la revolució democràtica burgesa, realitzada pel proletariat revolucionari al capdavant de la pagesia i de tots els oprimits i que es transforma en una revolució socialista. Trotsky explicava:

«La dictadura del proletariat, que puja al poder en qualitat de cabdill de la revolució democràtica, es troba inevitablement i sobtada, en triomfar, davant d’objectius relacionats amb profundes transformacions del dret de propietat burgesa, La revolució democràtica es transforma directament en socialista, convertint-se amb això en permanent.»

Per contra, tot el nostre plantejament consistia a pensar com es podria «eliminar» tal o tal altra qüestió democràtica de l’ordre del dia. Però això resultava més complicat a les zones on hi ha pobles que s’interpenetren, com a Irlanda del Nord o Israel/Palestina, on dos grups nacionals tenen reivindicacions d’autodeterminació contraposades sobre el mateix territori. Per tant, la tendència espartaquista va crear una «teoria» per al cas dels pobles interpenetrats. El nostre article fundacional sobre la qüestió d’Israel/Palestina postulava:

«Quan hi ha una interpenetració geogràfica de les poblacions nacionals, com succeïa a Palestina, l’única manera de crear un estat-nació independent és forçant-ne la separació (amb transferiments forçosos de població, etc.). D’aquesta manera el dret democràtic a l’autodeterminació esdevé abstracte, ja que només es pot exercir si el grup nacional més fort expulsa o destrueix el més feble.

«En aquests casos, l’única possibilitat de solució democràtica passa per la transformació social.»

Clarament era impossible «eliminar» la qüestió nacional de l’agenda en llocs com Belfast o Gaza. Proclamàvem doncs la necessitat d’una revolució. Però la pregunta seguia sent: com pot produir-se una revolució en aquests indrets? Tot el programa darrere de la «teoria» de la interpenetració dels pobles consistia a proclamar la necessitat d’una revolució socialista, tot deixant de banda l’obligació de situar la lluita d’alliberament nacional dels palestins i dels catòlics irlandesos al centre de la nostra estratègia revolucionària. En lloc d’això, consideràvem la revolució socialista com un procés en què els dos grups nacionals abandonarien els seus sentiments nacionals en favor de la unitat entorn d’unes reivindicacions econòmiques i d’una solidaritat liberal.

Qualsevol «marxista» que pensi que la lluita d’alliberament nacional és una nosa per a la revolució, i que cal deixar-la de banda per a lluitar pel socialisme està condemnat a la insignificança, en el millor dels casos, i en el pitjor, és un agent de l’opressor dominant, que exigeix que els oprimits abandonin les seves aspiracions nacionals com a condició prèvia per a la unitat. L’única forma que es produeixi una revolució a Israel / Palestina o a Irlanda del Nord és mitjançant un aixecament per l’alliberament nacional de palestins i catòlics irlandesos que no vagi en detriment dels drets nacionals de protestants i israelians, sinó que n’emancipi els treballadors en relació a la burgesia i els seus socis imperialistes. Els nacionalistes irlandesos i palestins són incapaços d’aplicar aquesta perspectiva i s’hi oposen, i precisament per això només una direcció comunista d’aquests països pot resoldre el problema nacional d’una manera justa i democràtica.

La primera de les «Tesis sobre Irlanda», un document clau que exposa la nostra posició sobre el problema nacional d’aquest país, mostrava la nostra total impotència:

«Segueix existint la forta possibilitat que una solució justa, democràtica i socialista de la situació a Irlanda només pugui venir de resultes de l’impacte d’una revolució proletària en un altre lloc, introduïda concretament a punta de baioneta d’un Exèrcit Roig, amb l’oposició d’un sector significatiu d’una o altra de les comunitats de l’illa o de totes dues alhora.»

Pel que fa a Palestina, els nostres articles destacaven constantment que amb tota probabilitat la revolució seria impossible fins que no hi hagués una revolució en un país veí. Descartar d’entrada la possibilitat d’una revolució autòctona a Irlanda del Nord o a Palestina i no considerar que la nostra intervenció pugui tenir un paper vital i decisiu en aquestes regions és com sostenir un rètol que proclamés: «Som insignificants».

La tasca dels comunistes no és pas de contraposar la lluita per l’alliberament nacional i la lluita pel socialisme, sinó fusionar-les. Aquesta perspectiva és inconcebible amb la rigidesa i l’estretor de mires que caracteritzaven el nostre plantejament de la qüestió nacional; requereix el mètode i el programa de la revolució permanent. La revolució permanent no és aplicable únicament als països amb pagesia o marcats per un desenvolupament capitalista tardà. El seu mètode es troba al cor mateix del programa comunista modern. La lliçó principal que Marx i Engels van aprendre de les revolucions de 1848 a Europa és que les lluites democràtiques i socials necessiten un lideratge proletari. En la conclusió del seu «Missatge del Comitè Central a la Lliga dels Comunistes» de 1850, Marx i Engels destacaven que són els mateixos obrers els qui:

«La màxima aportació a la victòria final la faran els mateixos obrers alemanys prenent consciència dels seus interessos de classe, ocupant com més aviat millor una posició independent de partit i impedint que les frases hipòcrites dels demòcrates petitburgesos els aparten un sol moment de la tasca d’organitzar amb tota independència el partit del proletariat. El seu crit de guerra ha de ser: la revolució permanent.»

El leninisme contra l’LCI sobre el nacionalisme : revolució permanent contra indignació liberal

A la majoria de països del món, un tema central de la revolució és superar les divisions nacionals. Aquesta qüestió és particularment complexa als països amb un desenvolupament tardà, on la nació dominant (o el grup ètnic o religiós dominant), tot i que està oprimida per l’imperialisme, també és l’opressora de nacions minoritàries. És el cas de l’Índia, l’Iran i Türkiye, per citar-ne només algunes. El fragment següent, extret d’un article sobre l’Orient Mitjà, il·lustra el nostre antic enfocament de la qüestió:

«No oblidem que els àrabs palestins són víctimes del nacionalisme dels oprimits transformats en opressors. A Birundi [sic], si el cop d’estat dels Hutus contra la minoria governant dels Tutis [sic] hagués tingut èxit, el tribalisme dels oprimits s’hauria transformat en el nacionalisme genocida de l’opressor. Tot nacionalisme és reaccionari, perquè l’èxit del nacionalisme equival a genocidi.»

Això equival a dir que el nacionalisme de la nació dominant als països oprimits no té la més mínima contradicció. El genocidi dels tutsis el 1994 a Ruanda és la realitat del nacionalisme hutu. Ara bé, fonamentalment, el nacionalisme hutu no és el mateix que el nacionalisme nord-americà o francès: és el producte de la violació imperialista belga, després francesa i actualment dels Estats Units a la regió. És, en part, una resposta reaccionària a aquesta realitat. El conflicte entre hutus i tutsis no es pot abordar ni resoldre adequadament si no entenem això.

És aquest mateix enfocament el que fonamentava la nostra intervenció relativa a la revolució iraniana del ١٩٧٩, quan equiparàvem l’oposició al xa, liderada pels mul·làs, amb Hitler i el Ku Klux Klan!

«Totes les forces d’oposició a la monarquia dins de la societat iraniana, incloent el proletariat organitzat i l’esquerra, feien costat a Khomeini. Però el nucli central del moviment de Khomeini eren els mul·làs (el clergat musulmà xiïta constituït per 180.000 homes) i els bazaaris, la classe tradicional de comerciants amenaçada per la modernització del país. Aquesta classe social tradicional, veient-se condemnada pel progrés econòmic, tendeix de forma natural a adherir-se a una ideologia reaccionària i a les seves expressions polítiques.

«Per als oportunistes resulta impensable que hi pugui haver mobilitzacions de massa reaccionàries contra un règim reaccionari. La història, però, ofereix exemples de moviments reaccionaris de masses. Adolf Hitler va organitzar un moviment indiscutiblement de masses que va fer caure la República de Weimar. Als EUA, en la dècada de 1920, el Ku Klux Klan era una organització dinàmica en expansió capaç de mobilitzar desenes de milers d’activistes als carrers.»

Els mul·làs són efectivament reaccionaris: el règim islàmic de l’Iran va contra les dones, contra els sunnites i contra els drets nacionals de tots els pobles no perses dins de les fronteres de l’Iran. Ara bé, els mul·làs eren una resposta reaccionària al saqueig imperialista de l’Iran facilitat per la monarquia dels Pahlavi. Era impossible fer minvar l’atractiu popular dels mul·làs sense reconèixer aquesta realitat. La nostra propaganda era una intervenció que donava a entendre als participants en la revolta de 1979 que s’estaven il·lusions amb els seus líders islamistes perquè eren un moviment de tipus hitlerià!

Tot el nostre marc d’anàlisi negava el fet que la lluita de les masses perses per alliberar-se de la dominació imperialista fos progressista. La nostra tasca era explicar que, mentre romangués sota la influència dels mul·làs, aquesta lluita aniria necessàriament dirigida contra les minories nacionals (o altres minories) i portaria a la seva persecució, tot impedint al mateix temps l’alliberament de la pròpia majoria persa. L’única manera de fer caure el domini dels mul·làs era mostrar de manera concreta com el seu lideratge constituïa un obstacle per a les aspiracions legítimes i progressistes de les masses d’alliberar-se del xa i de l’imperialisme.

El fragment següent d’Engels, tot i que es refereix a l’opressió de Polònia per part d’Alemanya, és plenament aplicable a països com l’Iran, que són alhora oprimits i opressors:

«Els demòcrates alemanys tenim un interès especial en l’alliberament de Polònia. Van ser els prínceps alemanys els que es van beneficiar de la partició de Polònia, són soldats alemanys els que encara avui oprimeixen Galícia i Posnània. Som els alemanys, i encara més els demòcrates alemanys, els qui tenim la responsabilitat de llevar aquesta taca de la nostra nació. Una nació no pot arribar a ser lliure mentre segueixi oprimint altres nacions. Per tant, l’alliberament d’Alemanya no es pot aconseguir sense alliberar Polònia de l’opressió alemanya. Per això Polònia i Alemanya tenen un interès comú, i per això els demòcrates polonesos i alemanys poden treballar plegats per a l’emancipació d’ambdues nacions.» [èmfasi nostre]

En el cas de països com l’Iran o l’Índia, el seu alliberament de la dominació imperialista és impossible mentre les nacionalitats i els pobles minoritaris que en formen part continuïn sent oprimits per la nació dominant. Aquesta darrera té un «interès especial» en l’alliberament de les minories oprimides i se n’ha de fer la més ferma defensora, perquè sense això el seu alliberament no pot progressar ni una passa. Per què? Perquè és l’imperialisme el responsable de l’estat de misèria de les masses, i és l’imperialisme el que ha creat aquestes innombrables divisions, tancant nacions i pobles dins de fronteres arbitràries, per tant els treballadors han d’unir-se precisament per combatre l’imperialisme. Els obrers i camperols perses, obligats a treballar de sol a sol en un país ofegat per les sancions imperialistes, tenen un interès objectiu a defensar l’alliberament dels seus germans i germanes kurds, balutxis i àzeris com a part de la seva pròpia lluita d’alliberament. Això inclou la defensa del seu dret a l’autodeterminació, és a dir, a la secessió.

Com més els revolucionaris del poble dominant (com els turcs a Türkiye, o els perses a l’Iran) defensin els drets nacionals dels pobles oprimits als seus respectius països, més capacitat tindran de frustrar les maquinacions dels imperialistes per a dividir i dominar. Això obstaculitzaria les maniobres que fan els Estats Units amb la intenció de posar els oprimits al servei dels imperialistes, com en el cas dels kurds de Síria.

Tot això romania totalment absent en la nostra perspectiva, que deixava de banda el fet que l’opressió imperialista alimenta el nacionalisme. Per exemple, al nostre treball sobre Sri Lanka rebutjàvem totes les actuacions del règim del Partit de la Llibertat de Sri Lanka (SLFP) sota el govern de Bandaranaike, adduint que eren motivades pel xovinisme antitàmil o que eren insignificants, i negant que algunes d’elles fossin afirmacions de sobirania nacional contra l’imperialisme. En una polèmica contra el suport de la burocràcia xinesa al règim de Bandaranaike, escrivíem:

«Els xinesos es redueixen a descriure la proclamació de la República de Sri Lanka, que és en si una crida explícita i demagògica al xovinisme singalès, com “una victòria significativa aconseguida pel seu poble en la seva llarga lluita contra l’imperialisme i per a salvaguardar la independència nacional”». [èmfasi nostre]

No hi ha dubte que el règim de Bandaranaike va alimentar el xovinisme antitàmil. Però partint d’aquesta observació, correcta, vam atacar el nacionalisme singalès sense reconèixer que era, a la seva manera violenta i reaccionària, una resposta a la dominació britànica de l’illa. Això ens va portar fins a expressar el nostre rebuig de la proclamació de la República de Sri Lanka tallant els lligams amb la monarquia britànica!

En el cas de Sri Lanka, qualsevol defensa dels tàmils que no parteixi de l’oposició a l’imperialisme reflectirà necessàriament una perspectiva liberal imperialista. Aquest és el patró que els imperialistes fan servir a tot arreu: exploten el patiment de les minories per a promoure els seus propis interessos, escombrant sota la catifa el fet que tot aquest estat de coses és el resultat de la seva dominació. A Sri Lanka no és diferent. Aplicant la nostra perspectiva, un petit nucli que aspirés a crear un partit revolucionari no tindria cap possibilitat de trobar suport entre els treballadors de la nació dominant; a més, facilitaria el control dels nacionalistes sobre ells. I tampoc no podria atreure els tàmils oprimits, que no ho veurien del seu interès perquè no contribuiria a superar els antagonismes nacionals ni a fer avançar la lluita contra l’opressor comú tant de tàmils com de cingalesos: l’imperialisme. En altres paraules, seria —i de fet ho era— un programa imperialista liberal per als tàmils (indignació contra la seva opressió) i un programa imperialista liberal per als singalesos (tracteu millor els tàmils!).

Als països oprimits, el xovinisme de la nació dominant cap a les minories és resultat en part de l’afebliment d’aquesta nació davant de l’espoli imperialista. Com més es posa fre a la lluita contra l’imperialisme, més la nació dominant es gira contra les minories del país, ja siguin nacionals, religioses o d’altres tipus. Això es deu, fonamentalment, a la realitat material dels països neocolonials sota la bota de l’imperialisme: si el desenvolupament no es produeix a costa dels imperialistes, s’ha de produir a costa dels treballadors i les minories oprimides dins de la neocolònia. La burgesia nacional és capaç de desviar la ira contra la situació de misèria i subdesenvolupament jugant amb els sentiments nacionals i religiosos de determinats grups a fi de mantenir el país dividit. Inversament, com més es resisteixen els pobles d’un país oprimit a l’imperialisme, el seu opressor comú, més units estan i més s’afebleix el xovinisme del grup dominant.

L’enemic principal és l’imperialisme

La tendència espartaquista pretenia combatre el nacionalisme burgès argumentant que l’enemic principal dels obrers i dels oprimits a les neocolònies i nacions oprimides era la burgesia nacional. Sobre Mèxic, sotmès directament a la bota de l’imperialisme nord-americà i la vida interna del qual en tots els seus aspectes es defineix per aquesta opressió, escrivíem: «Nosaltres, els espartaquistes, insistim que a Mèxic, l’enemic principal el tenim a casa: és la burgesia mexicana, els lacais de l’imperialisme» («¡Romper con todos los partidos burgueses: PRI, PAN, PRD! », Espartaco núm. 14, tardor-hivern 2000). En un article sobre Irlanda del Nord titulat estúpidament «No pas verd contra taronja, sinó classe contra classe!», a Workers Vanguard núm. 7, abril 1972, explicàvem:

«Tots els capitalistes són els enemics de tots els obrers a tot arreu, però la batalla principal dels obrers d’una nació determinada sempre ha de ser contra la seva pròpia burgesia: només així fan un vot seriós d’internacionalisme davant dels seus germans de classe a l’estranger, i deixen clar que no fan costat als seus propis capitalistes contra els treballadors d’altres països, emmascarant la seva posició amb frases sobre la lluita de classes.»

Partint de la «independència de classe», aquest argument obtús nega que als països neocolonials el principal enemic sigui l’imperialisme i no pas la dèbil burgesia nacional que, com nosaltres mateixos assenyalàvem, queda reduïda a fer de simple lacai. Els nacionalistes i diversos grups d’esquerra utilitzen aquesta veritat per a justificar el seu suport a la burgesia nacional. Però posar un signe negatiu on els nacionalistes en posen un de positiu no ajuda gens a combatre la influència del nacionalisme sobre les masses. Al contrari, aquest plantejament només pot desacreditar els comunistes als ulls dels obrers i camperols i convertir els nacionalistes en els únics representants de les aspiracions nacionals de les masses contra la dominació estrangera. Ve a ser, ras i curt, una capitulació davant de l’imperialisme.

En els darrers decennis, l’LCI s’ha abstingut d’utilitzar per a Mèxic l’eslògan «L’enemic principal es troba dins del propi país». A principis dels anys 2000, el camarada Jim Robertson va dir que calia deixar de fer servir aquest lema referint-se a Mèxic, atès el saqueig desenfrenat del país per part dels Estats Units. Però el contingut de la consigna va seguir sent el principi rector de la nostra feina al país. Per exemple, poc després d’aquesta intervenció, el camarada Ed C. argumentava que a Mèxic la nostra tasca era «liderar la nació en la lluita contra la dominació imperialista». La direcció de la nostra secció nord-americana el va criticar amb termes contundents en una resolució:

«Pel que fa a Mèxic, un partit obrer que no es guiï per una perspectiva revolucionària, internacionalista i proletària, sinó que, al contrari, assumeixi com a tasca principal “liderar la nació en la lluita contra la dominació imperialista” seria un partit que abandona el seu programa proletari, és a dir que seria, si més no tàcitament, menxevic. No hi hauria cap motiu perquè un partit així mantingués la seva independència de classe.»

Això no és només una negació total de la revolució permanent, sinó una forma invertida d’estalinisme: aquest, en nom de la lluita contra l’imperialisme, subordina el proletariat a una aliança amb la burgesia. La resolució que acabem de citar és una renúncia pura i simple a la lluita contra l’imperialisme, en nom de la independència de classe. Tant si es tracta de l’estalinisme com del politburó de la Lliga Espartaquista dels EUA, el resultat és el mateix: la lluita contra l’imperialisme queda en mans dels nacionalistes burgesos. La nostra conferència afirma que «liderar la nació en la lluita contra la dominació imperialista» és la tasca dels comunistes a les neocolònies.

El desenvolupament nacional de les nacions oprimides és històricament progressista

El desenvolupament de l’estat-nació a Europa entre els segles XVII i XIX va tenir un paper progressista eliminant les estructures feudals i consolidant del capitalisme. Però en l’era de l’imperialisme, el capital ha traspassat les fronteres de l’estat-nació. L’imperialisme significa l’extensió i la intensificació de l’opressió nacional sobre una nova base històrica. Per tant, mentre que el caràcter progressista dels moviments nacionals dins dels països imperialistes és cosa del passat, a les nacions oprimides, en canvi, els moviments nacionals, així com el desenvolupament i la consolidació de l’estat-nació segueixen mantenint un paper històric progressista en la mesura en què van adreçats contra el jou imperialista.

Contràriament a aquesta elemental veritat marxista, la tendència espartaquista sostenia que la consolidació i la unificació nacionals ara eren reaccionàries a tot arreu. Va ser un dels pilars polítics de la nostra secció sud-africana i un dels punts centrals de Polemics on the South African Left («Polèmiques sobre l’esquerra sud-africana»), un dels seus documents fundacionals. En polemitzar contra els nacionalistes negres, argumentàvem que, si bé l’assimilació nacional havia estat realment un fenomen progressista a Europa entre els segles XVII i XIX,

«No obstant això, a l’Àfrica i l’Àsia d’avui dia, les dèbils burgesies autòctones, dependents i encadenades per l’imperialisme, no poden transformar aquests estats neocolonials en societats industrials modernes. És per això que la “construcció de la nació” [nation-building] esdevé sinònim d’opressió dels grups nacionals i ètnics per part del poble dominant.»

Sud-àfrica és un país brutalment oprimit per l’imperialisme, on una petita camarilla de capitalistes blancs domina les masses negres que van ser dividides per la força en bantustans, territoris creats pel govern de l’apartheid a fi de segregar els negres africans en funció de l’ètnia a què pertanyien. Igual com a la resta del continent, les fronteres de Sud-àfrica van ser dibuixades artificialment pels opressors colonials, que després van dissenyar un rígid sistema de segregació per tal de controlar la mà d’obra negra sobreexplotada. Oposar-se a les aspiracions dels pobles africans negres de construir la nació i la unitat en contra de la seva divisió forçada era simplement reaccionari i ens alineava amb el veritable «poble dominant»: la burgesia blanca sud-africana amb el suport dels imperialistes. La clau per a forjar un partit revolucionari a Sud-àfrica és precisament treballar perquè els comunistes liderin la lluita per la construcció de la nació (nation-building) contra l’opressió imperialista, tot mostrant com els nacionalistes negres constitueixen un obstacle en aquest camí.

A Mèxic, a fi de refredar les il·lusions generalitzades en Cárdenas i el populisme, el Grupo Espartaquista de México (GEM), secció mexicana de l’LCI, va recórrer simplement a denunciar Cárdenas. L’atacàvem adduint que «la seva intenció era modernitzar el país en benefici de la burgesia mexicana» i perquè el seu llegat «era la consolidació del règim burgès mexicà» (Romper con todos los partidos burgueses: PRI, PAN, PRD!»). El desenvolupament nacional de Mèxic contra la dominació imperialista, fins i tot sota el domini burgès, és de fet molt progressista. Negar-ho era mostrar el nostre fracàs, com el nostre propi article posava en evidència:

«Fins i tot la famosa “educació socialista”, recollida a la Constitució dos mesos abans de la presa de possessió de Cárdenas, no tenia cap altre objectiu que elevar el nivell d’educació dels pobres i dels treballadors per a fer-los més aptes per al treball assalariat i més productius per a la burgesia.»

Milions d’obrers i de pagesos van aprendre a llegir i escriure gràcies a aquesta reforma. És grotesc imaginar que perdrien les il·lusions que havien dipositat en Cárdenas perquè nosaltres assenyaléssim que només era una estratagema per a fer-los «aptes per al treball assalariat». L’única reforma de Cárdenas que no podíem denunciar era la nacionalització del petroli i dels ferrocarrils, aplaudides per Trotsky. També vam afirmar que la revolució mexicana havia estat una reacció desenfrenada i que fins i tot la independització mexicana d’Espanya «tenia un tuf característic de contrarevolució» (vegeu la resolució de la conferència del GEM on s’amplia aquest tema a El Antiimperialista núm. 1, maig de 2023).

Els marxistes donen suport i lluiten pel desenvolupament nacional de les nacions oprimides. Això inclou la consolidació de la unitat nacional en la mesura que vagi dirigida contra l’imperialisme. Negar el caràcter progressista del desenvolupament nacional d’un país oprimit amb el pretext que la burgesia és una classe reaccionària és simplement capitular davant l’imperialisme. Per a contrarestar els nacionalistes, els comunistes, tot mantenint una total independència de classe, han de donar suport a qualsevol mesura progressista que afavoreixi la sobirania i el desenvolupament dels països oprimits, i han de procurar mobilitzar les masses de manera independent perquè aquestes mesures tirin endavant. La revolta d’obrers i camperols no deixarà de mostrar a plena llum que nacionalistes com Cárdenas, o López Obrador avui, són de fet enemics de l’alliberament nacional de les neocolònies i que, a fi de donar compliment a les aspiracions de les masses, és absolutament necessari que els comunistes siguin els que liderin la lluita antiimperialista.

Els trotskistes són els millors defensors de la democràcia

Un dels exemples més flagrants de la nostra contraposició de la lluita pel socialisme amb la lluita per la democràcia va ser la línia adoptada per la nostra tendència entorn de la qüestió de l’assemblea constituent. L’any 2011, a l’article «Per què rebutgem la reivindicació d’una “assemblea constituent”» (Spartacist, edició en castellà núm. 38, desembre de 2013; i edició en francès núm. 41, estiu 2013) declaràvem que convocar una assemblea constituent no seria correcte en cap circumstància. Vam adoptar aquesta posició arran de la Primavera Àrab, quan milions de persones s’havien alçat contra règims dictatorials que portaven dècades al poder i molts grups d’esquerra havien demanat la convocatòria d’assemblees constituents des d’una base oportunista. Amb capteniment rígid i sectari, vam intentar compensar la nostra manca de perspectiva envers les masses àrabs rebutjant categòricament qualsevol convocatòria d’una assemblea constituent i contraposant-hi... la revolució socialista.

Cal, per a entendre el profund revisionisme d’aquesta línia, entendre en què consisteix la convocatòria d’una assemblea constituent. Es tracta de constituir un organisme que té per objectiu establir una nova constitució. Tal com indicava el nostre article, això ve de la Revolució Francesa, quan l’Assemblea Nacional va resoldre les tasques democràtiques centrals: abolició de la monarquia, abolició del feudalisme, redistribució de la terra i ampliació del sufragi masculí. Es tracta doncs d’una reivindicació democràtica. Als països amb un desenvolupament capitalista tardà sense democràcia formal, on les masses estan privades de drets i pateixen contínuament règims dictatorials o bonapartistes, com succeeix a àmplies zones del Pròxim Orient, Àfrica i Amèrica Llatina, aquesta reivindicació inspira milions de persones.

Això no obstant, la vam rebutjar amb el següent argument:

«A diferència de reivindicacions com l’autodeterminació nacional, la igualtat per a les dones, la terra per a qui la treballa, el sufragi universal o l’oposició a la monarquia —que poden tenir un paper crucial per a mobilitzar les masses darrere de les lluites del proletariat— l’assemblea constituent no és una reivindicació democràtica sinó la crida a un nou govern capitalista. Atès el caràcter reaccionari de la burgesia, tant en el món semicolonial com en els estats capitalistes avançats, no hi pot haver un parlament burgès revolucionari. Per tant la convocatòria d’una assemblea constituent és contrària a la perspectiva de la revolució permanent.»

Vet aquí una demostració de racionalisme burgès. Partint de la premissa, correcta, que la burgesia és una classe reaccionària des del punt de vista de la història mundial, en deduíem que l’assemblea constituent sistemàticament té un caràcter contrarevolucionari. És precisament pel caràcter reaccionari de la burgesia que els comunistes han d’encapçalar la lluita per les aspiracions democràtiques de les masses a fi de dur-les a bon port. Mentre les masses es decantin pel parlamentarisme burgès i vegin en una assemblea constituent la possibilitat de fer avançar les seves aspiracions, el deure dels revolucionaris és entrar a la baralla i imposar-se com els defensors més estrictes de la democràcia, tot mostrant a les masses la fallida del parlamentarisme burgès i explicant que cal un règim basat en els soviets. Rebutjar la convocatòria d’una assemblea constituent és deixar la revolució democràtica en mans de la burgesia, que utilitzarà els sentiments democràtics de les masses per subordinar-les als seus propis interessos de classe. Tal com explica el Programa de Transició, el programa de la IV Internacional:

«Es impossible rebutjar purament i simple el programa democràtic: cal que les masses el superen en la lluita. La consigna d’ASSEMBLEA NACIONAL (o CONSTITUENT) conserva tot el valor en països com Xina o Índia. Cal lligar indissolublement aquesta consigna amb les tasques d’emancipació nacional i reforma agrària. Primer que res s’ha d’armar els obrers amb aquest programa democràtic. Tan sols ells poden avalotar i reunir els camperols. Cal oposar els obrers contra la burgesia «nacional» sobre la base del programa democràtic revolucionari.

«Els soviets poden i han de sorgir en una certa etapa de mobilització de masses sota les consignes de la democràcia revolucionària.»

Però els espartaquistes volien anar directament als soviets, oblidant pel camí que cal unir els obrers i camperols i oposar-los a la burgesia nacional!

L’argument més contundent contra el rebuig de la convocatòria d’una assemblea constituent és la mateixa Revolució d’octubre de 1917. Seguint la lògica de la nostra argumentació, els bolxevics haurien liderat la primera revolució obrera victoriosa de la història malgrat la seva crida a crear un «nou govern capitalista». En el nostre raonament, la dissolució de l’Assemblea Constituent per part dels bolxevics després de l’establiment del poder soviètic era la «prova» que mai no haurien d’haver demanat que es convoqués. De fet, la convocatòria d’una assemblea constituent va tenir un paper central en l’arribada al poder dels bolxevics. La van utilitzar per a mobilitzar la pagesia i denunciar el govern provisional, que no parava d’endarrerir-ne la convocatòria. N’hi ha prou amb citar el primer punt de les «Tesis sobre l’Assemblea Constituent», redactades per Lenin el desembre de 1917:

«Era completament just que la socialdemocràcia revolucionària incloguera en el seu programa la reivindicació de la convocatòria de l›Assemblea Constituent, perquè en una república burgesa l›Assemblea Constituent és la forma superior de democràcia i perquè en instituir el preparlament la república imperialista, amb Kerenski al capdavant, preparava una falsificació de les eleccions i nombroses infraccions de la democràcia.»

Només un formalista pot considerar que la convocatòria d’una assemblea constituent és en tot moment i a tot arreu quelcom de diametralment contrari als soviets. La convocatòria d’una assemblea constituent, més aviat, permet crear una fissura entre les masses i els seus dirigents traïdors, a fi de guanyar-se les masses i acostar-les a la perspectiva del poder soviètic. Els bolxevics només van dissoldre l’Assemblea Constituent després de l’establiment del poder soviètic, és a dir, només quan les masses, en la lluita, havien superat el programa democràtic i l’assemblea s’havia convertit en una eina contrarevolucionària.

L’argument central de l’article de Spartacist sobre l’experiència de la Xina i la convocatòria d’una assemblea constituent ve a ser un recull de calúmnies de graus diversos. Hi dèiem que els escrits de Trotsky entre 1928 i 1932 —quan va tornar a llançar la consigna de l’assemblea constituent— són «confusos i contradictoris», que va emetre la consigna de manera «desencertada», que es va dedicar a «especular» sense «tenir en compte els nombrosos exemples històrics on la burgesia i els seus agents reformistes han utilitzat una assemblea electa com a instrument contra el proletariat insurgent.» Trotsky va fer aquesta crida a la Xina després de la derrota de la Revolució de 1925-1927, contra el camí sectari seguit per Stalin i la Comintern. Era un mitjà crucial per a restaurar l’autoritat del Partit Comunista xinès entre les masses treballadores durant el període de la dictadura militar contrarevolucionària del Guomindang. Trotsky no s’havia «confós». Els seus escrits sobre el tema són perfectament clars. De fet, la nostra línia es feia ressò de la de la Comintern de Stalin el 1928, que va qualificar la proposta d’oportunista i es va negar a plantejar-la.

La nostra conferència reafirma que la convocatòria d’una assemblea constituent s’ajusta als principis marxistes. Per descomptat, molts reformistes n’abusen, fent-la servir per a crear il·lusions entorn de la democràcia burgesa. La convocatòria, per si sola, no és revolucionària: ha d’anar acompanyada d’un programa revolucionari que abordi l’emancipació nacional i la qüestió agrària de tal manera que uneixi les masses i les contraposi a la burgesia.

La qüestió nacional i l’opressió estalinista

La tendència espartaquista va topar frontalment amb el paper de la qüestió nacional en el context de la lluita per aturar la contrarevolució capitalista al bloc soviètic. L’opressió sobre les nacions no russes per part de la burocràcia de Moscou era utilitzada pels imperialistes per a fomentar tota una sèrie de forces favorables al restabliment del capitalisme. L’LCI es va distingir per la seva defensa incondicional dels estats obrers degenerats i distorsionats. Tanmateix, el nostre propi programa dificultava aquesta defensa en la mesura que ens negàvem a reconèixer que la lluita contra l’opressió nacional fos un motor de la revolució política proletària, deixant així aquesta arma en mans dels imperialistes i dels seus agents sobre el terreny. El primer i més clar exemple el trobem en la lluita dels anys vuitanta contra el moviment contrarevolucionari Solidarność a Polònia, que havia sorgit dins de la classe obrera i se n’havia guanyat el suport en gran part perquè les masses es ressentien profundament de l’opressió nacional imposada pel domini del Kremlin.

Polònia havia patit segles d’opressió nacional quan l’exèrcit soviètic, després de la Segona Guerra Mundial, va entrar al país i va crear un estat obrer des de dalt expropiant la burgesia. Aquest trastorn social va ser una victòria important per als treballadors polonesos i soviètics, que calia defensar incondicionalment contra l’imperialisme i la contrarevolució. Tanmateix, igual que a l’Alemanya oriental i a tota Europa de l’Est, l’estat obrer polonès va néixer burocràticament deformat, sota el domini de la burocràcia estalinista russa que perpetuava l’opressió nacional del país sota noves condicions socials. L’explicació d’aquest estat de coses s’ha d’anar a buscar al cor mateix del programa estalinista del «socialisme en un sol país». La revolució proletària en un país determinat, o fins i tot en diversos països, obre el camí cap a la veritable igualtat nacional i l’assimilació de les nacions. Però això només es pot aconseguir construint i consolidant un sistema econòmic socialista global que finalment superi el problema de l’escassetat. Els règims estalinistes, de Moscou a Pequín, són contraris a la lluita per la revolució mundial, que és l’única manera d’arribar a aquesta etapa; defensen la posició privilegiada de la nació dominant en la seva pròpia societat.

Amb l’extensió del règim estalinista a l’Europa de l’Est després de la guerra, ara eren els «comunistes» els que sotmetien els polonesos, els hongaresos i d’altres. Des del primer moment, els trotskistes havien de situar la lluita pels drets nacionals i la democràcia proletària al centre del seu programa a favor del poder polític de la classe obrera a fi de defensar els guanys de la revolució social i estendre’ls internacionalment. Però això és precisament el que l’LCI va rebutjar. En lloc d’utilitzar el sentiment que hi havia d’opressió nacional per a motivar la necessitat d’una revolució política, el vam tractar com si fos sistemàticament contrarevolucionari, titllant qualsevol expressió de nacionalisme per part dels oprimits com a antisemita, clerical, contrari a les dones, pro-nazi, etc. Aquesta actitud era una contradicció flagrant amb les lliçons d’Hongria el 1956, on s’havia produït una revolució política obrera en forma d’aixecament nacional contra l’estalinisme.

El document de la Conferència Internacional de 1992 resumia la perspectiva de l’LCI a la llum de la caiguda de la Unió Soviètica de la següent manera: «La caiguda de l’ordre estalinista podia conduir o bé a una revolució política proletària o bé a una contrarevolució capitalista, en funció de la consciència política del moment en la classe obrera —la força relativa de les aspiracions socialistes en contraposició a les il·lusions democràtiques burgeses i el nacionalisme antisoviètic» (Spartacist edició en castellà, núm. 25, juliol de 1993; edició en francès núm. 27, estiu 1993). Aquesta afirmació partia d’una veritat essencial i a continuació establia una oposició total entre la consciència socialista i les aspiracions nacionals i democràtiques. Quan els contrarevolucionaris polonesos van intentar prendre el poder el 1981, la tendència espartaquista va exigir encertadament «Aturem la contrarevolució de Solidarność!». Ara, la qüestió era com fer-ho.

El que calia era fusionar les aspiracions socialistes dels treballadors i la defensa dels seus drets nacionals contra els nacionalistes contrarevolucionaris i els estalinistes. Per a fer que els treballadors s’apartessin de Solidarność, els trotskistes havien d’explicar que el seu programa els portaria directament a la servitud imperialista, agreujaria la seva opressió nacional, destruiria els guanys socials aconseguits amb l’enderrocament del capitalisme i també liquidaria la perspectiva d’unir els treballadors polonesos i russos en una lluita comuna contra la tirania estalinista. Els trotskistes havien de contraposar-hi un programa revolucionari internacionalista, en el qual la crida a una república obrera polonesa independent anés unida amb l’exigència de destituir Jaruzelski i els buròcrates del Kremlin i d’unir els treballadors polonesos i soviètics en la lluita contra l’imperialisme.

En negar-se a participar en la lluita contra l’opressió nacional, la tendència espartaquista va ser incapaç de proposar aquesta perspectiva de defensa revolucionària. Tot el que podia oferir a les masses indignades per la dominació de Moscou eren inútils crides a la «unitat històrica» dels treballadors polonesos i russos, tot confiant a la casta burocràtica fossilitzada del Kremlin la defensa de «l’Estat obrer». Quan els règims estalinistes polonès i soviètic van mobilitzar-se per a aturar Solidarność, la tendència espartaquista va capgirar el defensisme trotskista declarant:

«Si els estalinistes del Kremlin, a la seva manera inevitablement brutal i estúpida, intervenen militarment per a aturar-lo, els donarem suport. I n’assumim d’entrada la responsabilitat; siguin quines siguin les bestieses i les atrocitats que cometin, no vacil·larem a defensar que s’esclafi la contrarevolució de Solidarność.»

Era una declaració de suport polític a la burocràcia estalinista, que s’oposava completament a la mobilització dels treballadors a l’URSS i Polònia per a arrencar el poder polític als estalinistes, tot el programa dels quals era contrari a la defensa dels dos estats obrers.

Com a justificació «teòrica» de la seva capitulació davant l’estalinisme sobre la qüestió nacional, l’LCI va declarar repetidament que l’autodeterminació i altres qüestions democràtiques estaven subordinades a la defensa dels estats obrers, una «qüestió de classe». Certament, la història ofereix molts exemples de forces que amb el suport de l’imperialisme feien servir l’estendard nacionaldemocràtic per a aglutinar al seu voltant la contrarevolució, com van fer els menxevics a Geòrgia durant la Guerra Civil Russa. En aquests casos, la defensa de l’estat obrer és la primera necessitat del moment, encara que això no esborri la realitat de l’opressió nacional ni la necessitat de combatre-la. Amb tot, l’LCI abusava d’aquests exemples per a rebutjar categòricament la lluita pels drets democràtics i nacionals als estats obrers. Era una contradicció flagrant amb la lluita que va sostenir Lenin per tal d’eliminar tot rastre de xovinisme de la Gran Rússia a l’estat obrer soviètic. Fou a Geòrgia, poc després de la derrota dels menxevics, on Lenin va plantar la seva «última batalla», contra Stalin i els seus acòlits que burxaven sense pietat en els profunds greuges que els georgians servaven per l’opressió russa. Com si estigués polemitzant contra l’LCI, Lenin va escriure:

«Cal una distinció entre el nacionalisme d’una nació opressora i el d’una nació oprimida, el nacionalisme d’una gran nació i el d’una nació petita.. […]

«El georgià [al·lusió a Stalin i Orjonikidze] que negligeix aquest aspecte de la qüestió o que, despreocupadament, llança acusacions de “nacionalista-socialisme” (quan ell mateix és un real i veritable “nacionalista-socialista”, i fins i tot un vulgar abusador gran rus), viola, en substància, els interessos de la solidaritat de classe proletària, ja que res no atura el desenvolupament i enfortiment de la solidaritat de classe proletària com la injustícia nacional; els nacionals "ofesos" no són sensibles a res més que al sentiment d’igualtat i de violació d’aquesta igualtat, ni que siga per negligència o inèrcia, a la violació d’aquesta igualtat pels llurs camarades proletaris. És per això que en aquest cas és millor fer de més que de menys en les concessions i comprensió envers les minories nacionals. És per això, en aquest cas, que l’interès fonamental de la lluita de classe proletària, requereix que no adoptem mai una actitud formal envers la qüestió nacional, sinó que sempre tinguem en consideració l’actitud específica del proletari de la nació oprimida (o petita) envers la nació opressora (o gran).»

Ben al contrari d’allò que volia Lenin, per tota lliçó davant de la contrarevolució l’LCI va redoblar les seves condemnes de qualsevol expressió de sentiment nacional als estats obrers, titllant aquests sentiments de contrarevolucionaris. Va ser en aquest context que el Comitè Executiu Internacional (CEI) va adoptar, l’octubre de 1993, un document en què rebutjava la defensa per part de Trotsky de la independència de la Ucraïna soviètica (vegeu «Sobre el llamado de Trotsky por una Ucraina independiente» a Spartacist, edició en castellà, núm. 26, juny de 1995; «À propos de la prise de position de Trotsky en faveur d’une Ukraine soviétique indépendante», a Spartacist, edició en francès núm. 28, hivern 1994-1995). Trotsky va fer aquesta crida urgent quan s’acostava la Segona Guerra Mundial, amb l’objectiu de canalitzar els legítims sentiments nacionals de les masses ucraïneses, víctimes d’una brutal opressió sota Stalin, tant cap a una revolució política a la Unió Soviètica com a una revolució socialista a les regions occidentals d’Ucraïna, aleshores sota domini capitalista. Exhortava explícitament els bolxevics-leninistes (trotskistes) a donar suport a aquesta causa a fi de defensar i d’estendre els guanys d’Octubre contra els hitlerians i altres partidaris contrarevolucionaris del nacionalisme ucraïnès.

L’LCI no en volia saber res. El document del CEI formula de manera hipòcrita el nostre rebuig de la crida de Trotsky en forma d’una avaluació empírica de la situació del 1939. Diu, per exemple, que Trotsky «sobreestimava els sentiments antisoviètics de les masses ucraïneses», mentre que els nacionalistes ucraïnesos pronazis «mai no van aconseguir reunir un suport massiu». L’LCI també va falsificar descaradament la posició de Trotsky, donant a entendre que defensava una revolució política «nacionalment limitada a Ucraïna», quan «hauria calgut, des del primer moment, que s’estengués, donant lloc a una lluita decisiva contra la burocràcia estalinista a tota l’URSS». Però era precisament per a promoure la revolució política a l’URSS i la revolució socialista a Occident que Trotsky demanava una Ucraïna soviètica independent!

La part final del document mostra clarament que l’objectiu dels nostres arguments tendenciosos era oposar-se a qualsevol exigència d’autodeterminació dirigida contra l’opressió estalinista. Indicàvem que els moviments nacionals sorgits en els darrers anys de la Unió Soviètica eren «des del primer moment organitzats, fomentats i liderats per forces obertament procapitalistes i proimperialistes» i que la independència d’aquests països era «universalment vista com un mitjà per aconseguir la restauració del capitalisme i la integració en l’ordre imperialista occidental». Però és per aquest motiu que els trotskistes tenien el deure de liderar una lluita comunista a favor dels drets nacionals dels pobles d’Europa de l’Est i de les repúbliques que constituïen la Unió Soviètica, animant les masses a trencar amb totes les forces proimperialistes i guanyant-se el seu suport per a un programa proletari internacionalista.

És fonamental que l’LCI reverteixi el seu repudi de la crida de Trotsky per una Ucraïna soviètica independent. No es tracta només d’una rectificació històrica. A la Xina, els imperialistes porten molt temps explotant l’opressió de signe xovinista han per part del PCX contra els tibetans, els uigurs i altres pobles amb l’objectiu de promoure el derrocament d’aquest estat obrer. La visió programàtica de Trotsky és necessària i urgent per tal d’intervenir i apartar dels reaccionaris els greuges nacionals tibetans i uigurs i canalitzar-los cap al poderós corrent d’oposició proletària al règim estalinista, defensant el dret a l’autodeterminació com a palanca de la revolució política a fi de preservar i ampliar els guanys de la Revolució de 1949.

D’altra banda, no n’hi ha prou amb denunciar els estalinistes com a «nacionalistes», com sovint feia la nostra propaganda en el passat. Cal mostrar que només una direcció trotskista pot unificar les poblacions majoritàries i minoritàries en una lluita comuna contra l’opressió nacional, l’estalinisme, la contrarevolució i l’imperialisme. Les masses xineses, com les dels altres estats obrers deformats que queden, estan esclavitzades econòmicament i amenaçades militarment per l’imperialisme, i el seu nacionalisme constitueix una reacció contra aquesta opressió. En aquestes societats, els estalinistes es presenten com els defensors de la nació contra l’imperialisme. Però tot i que la creació d’estats obrers va constituir un pas qualitatiu cap endavant per assentar les bases d’un veritable alliberament nacional, aquest es veu obstaculitzat en totes les etapes per les burocràcies estalinistes que aposten per la «coexistència pacífica» amb l’imperialisme. En resum, l’estalinisme no és un programa d’alliberament nacional.

---

A mitjan dècada dels setanta, Edmund Samarakkody del Revolutionary Workers Party (RWP, «Partit Obrer Revolucionari») de Sri Lanka va desafiar el programa de la tendència espartaquista sobre la qüestió nacional i l’imperialisme. Samarakkody va escriure cartes substancials on identificava correctament llacunes crucials al nostre programa, assenyalant l’absència de distinció entre nacions oprimides i opressores, la nostra «percepció unilateral d’una identitat d’interessos entre els imperialistes i la burgesia nacional» i la nostra negativa a reconèixer que l’imperialisme és «l’enemic principal de la classe obrera mundial». La seva carta de ١٩٧٥ explicava:

«Des de la posició leninista-trotskista correcta segons la qual la burgesia nacional és un agent de l’imperialisme, la Lliga Espartaquista arriba a la conclusió errònia que no hi ha contradicció entre la burgesia nacional, o els governants feudalcapitalistes, i els imperialistes. Així, la SL conclou que l’agent de l’imperialisme en un país oprimit —la burgesia nacional— és l’imperialisme mateix i que als països colonials i semicolonials només hi ha lluita anticapitalista i no hi ha lluita antiimperialista.»

Les conclusions polítiques que Samarakkody en derivava sobre Irlanda, Israel, Xipre o Quebec eren errònies i vam tenir altres desacords amb el RWP. Però en la seva crítica del nostre mètode sobre aquest tema Samarakkody fonamentalment tenia raó. El seu repte va ser una oportunitat per a la tendència espartaquista de reorientar-se radicalment, però en canvi vam persistir i insistir en el nostre enfocament revisionista, i això ens va privar d’una possible fusió amb aquest grup i ens va separar del mateix món neocolonial.

Només amb la lluita per la qüestió nacional l’any 2017, aquest marc va ser atacat per primera vegada (vegeu Spartacist, edició en castellà núm. 40, setembre de 2017; edició en francès núm. 43, estiu de 2017). Aquesta lluita va fer caure dècades de propaganda xovinista al Quebec i altres llocs, i per primera vegada vam plantejar la noció crucial que la lluita per l’alliberament nacional és una força motriu de la revolució. Però el contingut polític de la lluita del 2017 era fonamentalment defectuós. En primer lloc, era una lluita que il·lusòriament partia de la base que Jim Robertson, el líder històric de la nostra tendència, tenia un enfocament correcte de la qüestió nacional i en conseqüència, vam mantenir moltes posicions contràries a la revolució permanent. En segon lloc, no es pot parlar de «leninisme sobre la qüestió nacional» sense destacar la necessitat d’un lideratge comunista de la lluita per l’alliberament nacional. I com que aquesta qüestió no va tenir cap paper en la batalla del 2017, l’antic programa va ser simplement substituït per una variant del liberalisme més favorable a les nacions oprimides. Finalment, i sobretot, les discussions que havien sacsejat el partit durant més de sis mesos estaven totalment desconnectades de tot el que passava al món en aquell moment. Per tant, la Setena Conferència Internacional de l’LCI no va fer res per guiar el partit en les seves intervencions al món.

La revisió de la revolució permanent per part de la tendència espartaquista ha paralitzat tot el nostre treball envers els països oprimits. Si hem passat en revista i corregit una part tan gran de la nostra història és perquè és una condició necessària en la lluita per a forjar un lideratge revolucionari a la major part del món. Ens desprenem de la nostra desgastada fulla sectària i la substituïm per l’afilat programa del leninisme. Ara és qüestió de fer-la anar. Trotsky ja avisava:

«En la nostra època imperialista, és pràcticament una llei que l’organització “revolucionària” incapaç de penetrar en les colònies està destinada a vegetar miserablement.»