El declivi de l’imperi americà i la lluita pel poder obrer

https://iclfi.org/pubs/icl-ca/2024-04-suplement/declivi

INTRODUCCIÓ

Els trenta anys transcorreguts des del col·lapse de la Unió Soviètica van ser, des de tots els punts de vista, uns anys de relativa estabilitat en la història mundial. Certament, durant aquest període es van produir crisis i conflictes violents, però van ser més aviat l’excepció que no pas la regla i en cap cas van arribar a tenir l’abast de les grans convulsions del segle XX. Els conflictes armats eren de menors proporcions, el nivell de vida de milions de persones va millorar i moltes regions del món van experimentar una liberalització social. Què ho va fer possible després de la destrucció de l’URSS, una derrota catastròfica per a la classe obrera internacional?

Per a la burgesia imperialista i els seus lacais, aquests fets demostraven de forma definitiva la superioritat del capitalisme liberal nord-americà sobre el comunisme. Però quina va ser la resposta dels que s’autoproclamaven marxistes? El Partit Comunista de Xina (PCX) es va convertir en el portaestendard de la globalització econòmica unint-se a l’Organització Mundial del Comerç (OMC) i relegant el socialisme a una funció purament cerimonial. Molts grups estalinistes favorables a Moscou senzillament es van desintegrar. Pel que fa als grups trotskistes, es van reconvertir en seguidors dels moviments liberals contra la guerra, l’austeritat i el racisme, incapaços de justificar la necessitat d’un partit revolucionari. Alguns «marxistes» van continuar predicant el socialisme de cara al futur, però sense que cap d’ells construís una oposició revolucionària que plantés cara al triomfalisme liberal.

Actualment el liberalisme està perdent el seu atractiu. La pandèmia de la Covid-19 i la guerra d’Ucraïna han marcat un punt d’inflexió en la situació mundial. Les crisis esdevenen la regla i l’estabilitat, l’excepció. A mesura que l’hegemonia nord-americana es veu amenaçada i que tots els factors que havien afavorit l’estabilitat es dissipen, són ben pocs els que es fan il·lusions pensant que els espera un futur tranquil. Tot i que el liberalisme encara té els seus partidaris —molts d’ells dins del moviment obrer—, aquests ja no es mostren segurs ni estan a l’ofensiva, ans al contrari, estan histèrics i a la defensiva quan s’adonen de com tot trontolla al seu voltant. El liberalisme s’enfronta ara a autèntics adversaris: els populismes de dreta o d’esquerra, l’islamisme, el nacionalisme hindú o l’estalinisme xinès. Els mateixos liberals es barallen entre ells entorn de qüestions de correcció política i de política identitària. Però mentre l’horitzó s’enfosqueix i l’imperialisme nord-americà i els seus aliats miren de recuperar la iniciativa, l’avantguarda del proletariat segueix desorganitzada i desorientada.

Cal reprendre la lluita iniciada per Lenin i continuada per Trotsky perquè el moviment obrer trenqui amb l’oportunisme, i aplicar aquesta lluita a les tasques i les dinàmiques del món actual. La Vuitena Conferència Internacional de la LCI, i aquest mateix document, pretenen aportar una base sòlida per a aquesta lluita, fent una avaluació crítica del període postsoviètic de triomfalisme liberal i esbossant alguns elements fonamentals d’anàlisi i de programa per a aquest nou període, caracteritzat per la decadència de l’hegemonia nord-americana. En un moment en què arreu del món la classe obrera afronta desastres i conflictes, es fa més palesa que mai la necessitat urgent d’un partit revolucionari internacional d’avantguarda capaç de conduir els treballadors al poder.

I. ELS ORÍGENS DEL MÓN UNIPOLAR

Al final de la Segona Guerra Mundial, els Estats Units eren la potència indiscutible del món capitalista. La seva economia nacional representava el 50% del PIB mundial, posseïen el 80% de les reserves de divises, tenien l’exèrcit més poderós del món i eren el principal país creditor. Gràcies a aquesta posició dominant van poder reorganitzar l’ordre internacional. Els acords de Bretton Woods convertiren el dòlar americà en la moneda de reserva mundial i es van crear tota una sèrie d’institucions (ONU, FMI, Banc Mundial, OTAN) que consolidaven el domini dels Estats Units i establien les bases d’un ordre capitalista liberal mundial.

Malgrat el poder econòmic aclaparador dels Estats Units, l’URSS representava un contrapès molt destacat. L’Exèrcit Roig era una força poderosa que mantenia sota el seu control la totalitat d’Europa de l’Est. Tot i els intents de Stalin d’arribar a un acord durador amb l’imperialisme nord-americà, no hi havia acord possible. La mateixa existència i la puixança de la Unió Soviètica constituïen un desafiament per al domini del capitalisme nord-americà. Arreu del món esclataven conflictes d’alliberament colonial i les forces antiimperialistes buscaven en l’URSS suport polític i militar. La victòria de la revolució xinesa el 1949 va decantar encara més la balança a favor del món no capitalista i sembrà histèria i pànic als Estats Units. El món quedava efectivament dividit en dos pols que es feien la competència i representaven dos sistemes socials rivals.

A mesura que les altres potències imperialistes es reconstruïen i que els Estats Units s’embarcaven en successives aventures militars anticomunistes, van aparèixer els primers indicis de la seva sobreextensió imperial. La derrota nord-americana a la guerra del Vietnam marcava un punt d’inflexió que portaria a un període de turbulències econòmiques i polítiques tant als Estats Units com a l’estranger. A principis de la dècada de 1970, hi havia raons sòlides per a creure que l’anomenat «segle dels Estats Units» tindria un final prematur. Amb tot, les possibilitats revolucionàries de finals dels anys seixanta i principis dels setanta (França 1968, Txecoslovàquia 1968, Quebec 1972, Xile 1970-1973, Portugal 1974-1975, Espanya 1975-1976) van acabar totes en fracàs. Amb aquestes derrotes, els lideratges oportunistes de la classe obrera van proporcionar a l’imperialisme el marge de maniobra que necessitava per a recuperar l’estabilitat. A finals dels setanta i principis dels vuitanta, l’imperialisme va tornar a l’ofensiva, marcant l’inici de l’era neoliberal de privatitzacions i liberalització econòmica. L’any 1981, Reagan va infligir una derrota decisiva a la classe treballadora nord-americana esclafant la vaga dels controladors aeris de PATCO. A aquesta derrota en seguirien d’altres per a la classe obrera internacional, en particular la dels miners britànics el 1985. Durant aquest període, la pressió sobre l’URSS es va fer cada cop més forta, la Guerra Freda va marcar nous màxims i els Estats Units van treure partit de la ruptura sinosoviètica gràcies a la seva aliança antisoviètica amb la Xina.

A finals de la dècada de 1980, l’URSS i el bloc de l’Est estaven immersos en una profunda crisi econòmica i política. La retirada de l’Exèrcit Roig de l’Afganistan i la victòria contrarevolucionària de Solidarność a Polònia van desmoralitzar encara més la burocràcia governant a l’URSS. Un cop Moscou hagué liquidat la RDA (Alemanya de l’Est) i acceptat la reunificació d’Alemanya, no va trigar gaire a liquidar la mateixa Unió Soviètica. Les pressions de l’imperialisme mundial, juntament amb la desmoralització de la classe obrera a causa de dècades de traïció estalinista, van conduir a la liquidació final dels guanys de la Revolució d’Octubre. L’any 1991, l’equilibri de forces internacional entre classes s’havia decantat de forma decisiva a favor de l’imperialisme en detriment de la classe treballadora i dels oprimits del món.

II. EL CARÀCTER REACCIONARI DEL PERÍODE POSTSOVIÈTIC

L’ultraimperialisme, made in the USA

Amb l’esfondrament de l’URSS, l’ordre mundial ja no estava definit pel conflicte entre dos sistemes socials sinó per l’hegemonia dels Estats Units. Cap país o grup de països no hi podia competir. El seu PIB era gairebé el doble del del Japó, el seu rival més proper. Controlaven els fluxos de capital a escala mundial. En l’aspecte militar, cap potència els arribava a la sola de la sabata. El model nord-americà de democràcia liberal va ser proclamat el súmmum del progrés, cap al qual se suposava que tots els altres països haurien de convergir.

En molts aspectes, l’ordre resultant s’assemblava a l’«ultraimperialisme», un sistema en què les grans potències es posen d’acord per a saquejar plegades la resta del món. Contràriament a la predicció de Karl Kautsky, no era el resultat de l’evolució pacífica del capital financer sinó de la supremacia d’una única potència, construïda sobre les cendres de l’imperialisme a Europa i al Japó després de la Segona Guerra Mundial. Els Estats Units havien reconstruït aquests imperis en ruïnes i els havien unificat en una aliança anticomunista durant la Guerra Freda. Quan aquesta va finalitzar, no solament el front unit imperialista no es va dissoldre sinó que es va reforçar de múltiples maneres. Per exemple, la reunificació d’Alemanya no va provocar un augment de les tensions a Europa, com molts temien, sinó que va tenir lloc amb la benedicció dels Estats Units i l’OTAN.

L’excepcional estabilitat del període postsoviètic s’explica per l’avantatge aclaparador dels Estats Units sobre els seus rivals, al qual cal sumar l’obertura al capital financer d’amplis mercats que fins llavors no havia pogut explotar. L’any 1989, un terç de la població mundial vivia en països no capitalistes. Aquell any marca l’inici d’una onada contrarevolucionària que havia de conduir a la destrucció total de molts estats obrers o, en el cas de la Xina, a la seva obertura al capital imperialista tot mantenint les bases d’una economia col·lectivitzada. Aquestes evolucions van infondre nova vida a l’imperialisme. En lloc de disputar-se entre ells quotes de mercat, Alemanya, França, Gran Bretanya i els Estats Units van treballar plegats per a conduir els països de l’Europa oriental cap a l’esfera d’influència política i econòmica d’Occident. El tàndem format per la Unió Europea (UE) i l’OTAN es va anar ampliant fins a les mateixes fronteres de Rússia. De forma anàloga, a l’Àsia, els Estats Units i el Japó van col·laborar per a fomentar i explotar la liberalització econòmica a la Xina i a la resta de l’est i del sud-est asiàtic.

Davant del front unit de les grans potències, la resta del món no va tenir més remei que cedir als designis polítics i econòmics dels Estats Units. País rere país, l’FMI i el Banc Mundial van reescriure les regles per tal d’adaptar-les als interessos del capital financer nord-americà. Aquest «neoliberalisme» ja estava molt avançat als anys vuitanta, però la destrucció de la Unió Soviètica li va donar un nou impuls. Els pocs països que es van negar o a qui es va impedir de seguir el camí dels EUA (Iran, Veneçuela, Corea del Nord, Cuba, Iraq, Afganistan) no representaven cap amenaça significativa per a l’ordre mundial.

Aquest equilibri de forces favorable no només creava oportunitats d’inversió lucratives per als imperialistes, sinó que també reduïa els riscos associats al comerç exterior. Els capitalistes podien invertir i comerciar a l’estranger sabent que el domini polític i militar dels Estats Units servia de garantia en cas d’un conflicte important o d’un govern massa hostil. Aquests factors van provocar un creixement considerable del comerç internacional, la deslocalització massiva de la producció i una explosió de la circulació internacional del capital, en una paraula: la globalització.

Una resposta marxista a la globalització

Per als paladins de l’imperialisme liberal, hem d’agrair a la globalització la millora considerable del nivell de vida en moltes regions del món i el descens general dels preus dels béns de consum. És innegable que l’extensió de la divisió mundial del treball durant els darrers trenta anys ha comportat un desenvolupament de les forces productives a escala internacional. Per exemple, el consum d’energia per càpita als països d’ingressos baixos i mitjans s’ha més que duplicat, la taxa d’alfabetització arriba actualment a gairebé el 90% de la població mundial i la producció d’automòbils i d’acer ha crescut més del doble. A primera vista, aquestes evolucions progressistes semblen invalidar la teoria marxista de l’imperialisme, segons la qual el capitalisme ha arribat a la seva etapa final on la dominació del capital monopolista condueix al parasitisme i a la decadència a llarg termini. Això no obstant, i lluny de contradir-se amb el curs dels esdeveniments, només l’anàlisi marxista els pot explicar plenament i, en fer-ho, pot mostrar com l’ordre mundial liberal no condueix a un progrés social i econòmic gradual sinó a la crisi social.

Per començar, no hi ha cap necessitat d’atribuir un paper progressista al capital financer per a explicar el creixement sostingut de les forces productives. La situació posterior a l’ensorrament de la Unió Soviètica —reducció de l’amenaça militar, afebliment del moviment obrer, onada de liberalització, condicions més segures per a les inversions estrangeres— va permetre que l’imperialisme, durant un temps, superés la seva tendència al declivi. De fet, el mateix Trotsky havia considerat aquesta possibilitat:

«És veritat que teòricament no es pot excloure la possibilitat d’un nou període de progrés capitalista general als països més avançats, dominadors i animadors. Però per a això el capitalisme hauria de saltar prèviament immenses barreres en el domini de les classes i en el de les relacions entre estats; aixafar per llarg temps la revolució proletària, reduir definitivament Xina a l’esclavitud, derrocar la república dels soviets, etc.»

Això és precisament el que va passar. Un canvi dràstic, en perjudici del proletariat, de l’equilibri de forces entre classes va permetre al capitalisme guanyar temps. Ara bé, això només podia ser un respir passatger dins del context d’una tendència general de l’imperialisme cap a la decadència, que actualment està recuperant la normalitat.

En segon lloc, els defensors del capitalisme afirmen que si comparem el nivell de vida que hi havia als estats obrers deformats de l’Europa de l’Est amb el nivell de vida actual (Polònia seria l’exemple típic), la superioritat dels mercats lliures sobre les economies planificades és evident. En realitat, es pot refutar aquesta afirmació fins i tot sense tenir en compte que, segons alguns índexs, en realitat les condicions han empitjorat: desigualtat, condició de la dona, emigració massiva, etc. Els marxistes ortodoxos, és a dir, els trotskistes, sempre han defensat que les economies planificades dels estats obrers aïllats, tot i els seus enormes avantatges, no podien superar l’economia de les potències capitalistes avançades, que gaudien d’un índex de productivitat més alt i d’una divisió internacional de treball. Els estalinistes afirmaven que la Unió Soviètica per si sola (i, més tard, amb els seus aliats) podria superar els països capitalistes avançats mantenint una «coexistència pacífica» amb l’imperialisme. Però justament la coexistència pacífica és impossible i per això aquesta via no té sortida.

Les potències imperialistes sempre van mantenir una pressió econòmica i militar extrema sobre l’URSS i els altres països del Pacte de Varsòvia, uns atacs que frenaven el rendiment econòmic d’aquests països. S’hi afegia la mala gestió burocràtica que necessàriament acompanya qualsevol intent de «construir el socialisme» en condicions d’aïllament i de pobresa. El creixement econòmic sostingut de la Polònia capitalista es deu a la seva plena integració en el comerç mundial, una possibilitat a la qual no tenia accés l’economia devastada de la República Popular de Polònia de la postguerra. No es pot comparar de forma equitativa el nivell de vida d’una fortalesa sota setge amb el d’una fortalesa que no està sent assetjada. La superioritat de les economies planificades és absolutament evident quan observem els increïbles progressos assolits malgrat l’entorn internacional hostil en què es trobaven, i això és cert tant per a Polònia com per a la Unió Soviètica, Cuba, la Xina i el Vietnam.

En tercer lloc, els defensors de l’ordre mundial liberal afirmen que la intensitat i el nombre de conflictes bèl·lics han disminuït des de la Segona Guerra Mundial i encara més des de l’esfondrament de la Unió Soviètica, cosa que demostraria que el liberalisme i la globalització porten gradualment cap a la pau. Alguns aspectes factuals d’aquesta afirmació es podrien discutir, però és innegable que cap conflicte dels darrers setanta-cinc anys s’ha acostat a l’envergadura de la matança industrial que va tenir lloc durant les dues guerres mundials. Encara avui, «mantenir la pau a Europa» segueix sent el principal argument en defensa de la UE. En realitat, si no s’ha produït una nova guerra mundial és simplement a causa de la dominació aclaparadora dels Estats Units sobre els seus rivals, i aquest és un equilibri de forces necessàriament temporal. Com va explicar Lenin:

«Davall el capitalisme no es concep un altre fonament per al repartiment de les esferes d’influència, dels interessos, de les colònies, etc., que la força dels participants en el repartiment, la força econòmica general, financera, militar, etc. I la força no es modifica d’una manera idèntica en aqueixos participants del repartiment, ja que és impossible, sota el capitalisme, el desenvolupament harmònic de les distintes empreses, trusts, branques industrials i països […].

«Per açò, les aliances “interimperialistes” o “ultraimperialistes” en la realitat capitalista, i no en la vulgar fantasia petitburgesa dels capellans anglesos o del “marxista” alemany Kautsky (siga qual fora la seua forma: una coalició imperialista contra una altra coalició imperialista, o una aliança general de totes les potències imperialistes) no poden constituir, inevitablement, més que “treves” entre les guerres.»

Acceptar que el període postsoviètic va ser un període de relativa pau no exclou que hi hagi hagut moltes guerres brutals. L’exèrcit nord-americà ha participat de forma pràcticament ininterrompuda en guerres de baixa intensitat per a reafirmar el seu poder militar i assegurar el seu dret a dominar «pacíficament» milions de persones mitjançant l’expansió del capital financer. Lluny de portar a la pau mundial, aquesta dinàmica no fa sinó preparar noves guerres que tornaran a dividir el món, unes guerres que seran d’una brutalitat inimaginable.

En quart lloc, el creixement de les forces productives no s’ha produït en el marc del mític lliure comerç, sinó sota el jou i en funció dels interessos del capital monopolista controlat per unes poques grans potències. Siguin quins siguin els progressos assolits a curt o a mitjà termini en determinades regions del món, han anat acompanyats d’una dependència creixent dels capritxos financers de les potències imperialistes, i especialment dels Estats Units. Per exemple, podem observar, a partir de diversos indicadors socioeconòmics, una millora del nivell de vida a Mèxic des dels anys noranta, però a costa d’una subordinació econòmica als Estats Units molt més acusada i de la ruïna de determinades capes de la població, en particular la pagesia. Això significa que, en èpoques de creixement, els imperialistes obtenen enormes beneficis dels països que depenen d’ells, mentre que, quan arriba la crisi, els poden exigir concessions polítiques i econòmiques exorbitants que agreugen encara més la seva opressió nacional. Tot plegat demostra que el creixement econòmic a curt termini no paga el preu de la submissió a l’imperialisme.

Finalment, i per damunt de tot, l’enfonsament de la Unió Soviètica no ha donat pas a un estadi superior del progrés humà, sinó al triomf de l’imperialisme nord-americà, és a dir a la dominació del món per part dels rendistes financers dels EUA. La mateixa dominació d’aquesta classe és justament el que impedeix que es desenvolupin més les forces productives i el que condueix al declivi social, un fenomen que afecta per començar els Estats Units. A L’imperialisme, Lenin explicava:

«L’exportació del capital, una de les bases econòmiques més essencials de l’imperialisme, accentua encara més aquest divorci complet del sector rendista respecte a la producció, imprimeix un segell de parasitisme a tot el país, que viu de l’explotació del treball de diversos països i colònies ultraoceànics.»

És una descripció perfecta de les característiques de l’economia nord-americana. El creixement sense precedents dels seus interessos financers internacionals ha debilitat allò que era la font mateixa de la puixança dels Estats Units en el món: la seva base industrial, antigament tan poderosa. L’externalització, la crònica manca d’inversions en infraestructures, els preus astronòmics de la vivenda, la voracitat de la indústria sanitària, els preus exorbitants i la mala qualitat de l’educació... són tots productes del caràcter cada cop més parasitari del capitalisme nord-americà. Fins i tot el poder militar dels Estats Units està minat per l’afebliment de la seva indústria.

La burgesia nord-americana pretén compensar el declivi econòmic del país mitjançant l’especulació desenfrenada, el crèdit barat i la màquina d’imprimir bitllets. Com havia observat Trotsky «com més pobra es fa la societat, més rica es veu en el mirall d’aquest capital fictici» (La crisi econòmica mundial i les noves tasques de la Internacional Comunista, juny de 1921). Això fa presagiar una catàstrofe econòmica. Tot el teixit social del país s’està desintegrant i un nombre creixent de membres de la classe treballadora i dels oprimits es veu abocat a la pobresa.

Aquest declivi intern va acompanyat d’una minva del pes econòmic dels Estats Units al món. L’economia nord-americana representava el 36% del PIB mundial el 1970, mentre que actualment en representa menys del 24%. Tots els països imperialistes segueixen la mateixa tendència. L’any 1970 les cinc primeres potències (Estats Units, Japó, Alemanya, França, Gran Bretanya) representaven conjuntament el 60% del PIB mundial; avui només el 40%. D’una banda, l’augment desbocat de l’exportació internacional de capitals ha provocat un declivi social; de l’altra, això ha conduït a una més gran integració de molts països en les relacions capitalistes modernes i a l’aparició d’un immens proletariat a l’Àsia oriental i altres parts del món.

Són els anomenats països de renda mitjana, i la Xina en particular, els que han vist augmentar el seu pes en l’economia global. Però malgrat el seu progrés econòmic, aquests països segueixen subordinats al capital financer internacional. En matèria de poder financer, cap país no pot rivalitzar amb els Estats Units: el domini del dòlar és absolut, els Estats Units controlen els principals organismes internacionals i, de les vint principals empreses de gestió d’actius, catorze són nord-americanes i gestionen un total de 45.000 mil milions de dòlars, és a dir un capital equivalent a aproximadament la meitat del PIB mundial. (Les altres sis principals empreses de gestió d’actius són suïsses, franceses, alemanyes o britàniques. Entre les primeres seixanta, no n’hi ha cap de xinesa, sud-coreana o de cap altre país dels anomenats «recentment industrialitzats».) La contradicció cada cop més acusada entre la posició hegemònica que els Estats Units segueixen mantenint i la reducció del seu poder econòmic real no pot durar. És la causa principal de la creixent inestabilitat econòmica i política arreu del món.

El creixement del comerç mundial, la industrialització dels països neocolonials, el desenvolupament de la Xina: tots són factors que amenacen l’hegemonia nord-americana. Per a mantenir la seva posició, els Estats Units han de revertir la dinàmica actual. Això vol dir que han d’atacar els fonaments de la globalització enfrontant-se a la Xina, oprimint encara més les neocolònies, aixecant barreres aranzelàries i retallant les molles que deixen caure als seus aliats. Fonamentalment, l’argument més irrefutable contra la globalització és que el desenvolupament de les forces productives va en contra dels interessos de la pròpia classe sobre la qual es basa aquesta globalització, és a dir, la burgesia imperialista nord-americana. Això per si mateix demostra que intentar mantenir o «reparar» l’ordre mundial liberal no és més que una utopia reaccionària.

Tot plegat no vol dir que, com va succeir el 1989, els Estats Units no aconsegueixin solidificar la seva posició. Però això només es podria fer a costa de derrotes catastròfiques per a la classe obrera internacional i no aturaria de cap manera la decadència inexorable de l’imperialisme. L’única força capaç de posar fi a la tirania imperialista i inaugurar un estadi de desenvolupament realment superior és la classe obrera. Efectivament, el seu potencial revolucionari s’ha reforçat amb la globalització. La classe treballadora és actualment més poderosa, més internacional i està més oprimida en termes nacionals que mai. Però això de moment encara no ha enfortit el seu poder polític. En aquest sentit, el moviment obrer ha patit un enorme retrocés en l’era postsoviètica.

III. EL LIBERALISME I EL MON POSTSOVIÈTIC

El triomf del liberalisme

El col·lapse de la Unió Soviètica no només va comportar grans canvis en l’equilibri econòmic, polític i militar de les forces internacionals, sinó també grans canvis ideològics. Durant la Guerra Freda, les burgesies occidentals es van presentar com a defensores de la democràcia i dels drets individuals davant la tirania del «comunisme totalitari». Era en el fons una justificació ideològica de l’hostilitat cap als estats obrers deformats i les lluites anticolonials. Amb l’esfondrament del bloc soviètic, es va proclamar la mort del comunisme i el triomfalisme liberal es va convertir en la ideologia dominant, reflectint les prioritats canviants dels imperialistes, ara centrats ja no en la lluita contra el «comunisme» sinó en l’explotació dels mercats recentment oberts a l’Europa de l’Est i a l’Àsia.

L’obra La fi de la història i l’últim home (1992) de Francis Fukuyama és l’exemple perfecte de l’arrogància i el triomfalisme del primer període postsoviètic. El capitalisme liberal va ser proclamat l’apoteosi de la civilització humana, destinat a estendre’s per tot el món. Per descomptat, el que hi havia darrere d’aquesta visió il·lusòria era l’expansió molt real del capital imperialista arreu del món. El triomfalisme liberal era la justificació ideològica d’aquest procés. Ara els Estats Units i els seus aliats governaven el món en nom del progrés econòmic i social, una versió modernitzada de la càrrega de l’home blanc.

Amb aquesta cobertura ideològica els Estats Units van dur a terme les seves diferents intervencions militars en el període postsoviètic. La primera Guerra del Golf i la intervenció a Sèrbia pretenien «protegir les nacions petites». La intervenció a Somàlia havia d’«aturar la fam». Aquesta ideologia va ser batejada per les Nacions Unides amb el nom de «la responsabilitat de protegir» (R2P). Com el seu nom indica, aquesta doctrina proclama que les grans potències tenen la responsabilitat d’intervenir militarment per a protegir els pobles oprimits del món. Si la guerra de Bush fill a l’Iraq va suscitar tanta oposició és en part perquè no encaixava perfectament en aquesta categoria. Fora d’això, no era fonamentalment diferent d’altres intervencions nord-americanes d’aquest període. L’objectiu era, sobretot, afirmar l’hegemonia nord-americana sobre el món, no pas obtenir avantatges econòmics o estratègics a llarg termini. Els aliats dels Estats Units que es van oposar a determinades intervencions com la de l’Iraq ho van fer perquè consideraven inútil invertir recursos considerables per a demostrar una vegada més que els Estats Units podien esclafar un país petit. Era millor beneficiar-se de l’ordre nord-americà sense pagar-ne els costos.

Molt més significativa que no pas els conflictes armats d’aquest període va ser l’expansió del capital financer imperialista a tots els racons del planeta. El procés de globalització també va anar acompanyat i reforçat per tota una sèrie de principis ideològics. Una mena d’internacionalisme imperialista va erigir-se en consens a la majoria dels països occidentals. L’estat-nació era vist com una cosa del passat, i el lliure comerç, els mercats de capitals oberts i una taxa elevada d’immigració es consideraven la via cap al progrés i la pau al món. Un cop més, aquests grans principis reflectien els interessos específics de la burgesia. Van ser utilitzats per a trepitjar els drets nacionals dels països oprimits, desindustrialitzar l’Occident, importar mà d’obra barata i obrir mercats per al capital i les mercaderies imperialistes.

El moviment obrer al període postsoviètic

En el període posterior a la Segona Guerra Mundial la classe treballadora no estava liderada enlloc per una avantguarda revolucionària conscient. Amb tot, comptava amb un nombre important de conquestes: la Unió Soviètica i els nous estats obrers sorgits de la postguerra, als quals més tard s’unirien la Xina, Cuba, Vietnam i Laos; i, dins del món capitalista, un moviment obrer important que tenia sindicats forts i poderosos partits obrers de masses. En tots i cadascun dels casos, però, tenien al capdavant un lideratge burocràtic i oportunista que va afeblir de forma repetida aquests baluards del poder obrer. Quan els sindicats nord-americans i britànics van ser objecte, al llarg dels anys vuitanta, d’atacs virulents i concertats, els seus dirigents es van mostrar incapaços de contrarestar l’ofensiva malgrat els heroics sacrificis dels treballadors. A Europa de l’Est, la burocràcia soviètica va abandonar sense oposar resistència una posició rere l’altra, fins a finalment autoliquidar-se. Totes aquestes derrotes van desestabilitzar la posició que havia aconseguit el proletariat internacional després de la guerra.

Els capitalistes van aprofitar aquests desastres per a seguir avançant posicions i arrabassar un nombre creixent de conquestes a un moviment obrer debilitat i desorientat. Gairebé a tot el món el nombre d’afiliats als sindicats va disminuir, les indústries nacionalitzades i serveis públics es van privatitzar i partits obrers com ara el partit comunista italià, tan fort en altres temps, simplement van plegar, mentre a Occident un nombre creixent d’indústries tancava. Aquests cops objectius a la classe treballadora van provocar la desmoralització i un desplaçament cap a la dreta dins del moviment obrer.

Als països imperialistes, la majoria dels líders socialdemòcrates, el que quedava dels partits estalinistes i les cúpules sindicals van aclamar obertament el triomf del liberalisme. El reformisme de tota la vida i el sindicalisme tradicional es consideraven massa radicals per a aquesta nova era. La lluita de classes suposadament havia acabat, els sindicats s’havien de tornar respectables (és a dir, impotents) i el socialisme, en el millor dels casos, era una utopia. Sí que hi va haver una oposició de la classe treballadora a les privatitzacions i al lliure comerç, però una oposició patètica, minada per la creença que aquestes coses eren inevitables. El projecte del New Labor de Tony Blair simbolitzava aquest viratge cap a la dreta. Blair va intentar transformar el Partit Laborista Britànic, un partit obrer basat en els sindicats, en un partit anàleg al Partit Demòcrata nord-americà. Un cop al govern, va aplicar reformes neoliberals radicals, disfressant-les amb un vernís de modernitat i de valors socials progressistes. Com més aquests nous «líders del moviment obrer», a la Gran Bretanya i a altres llocs, negaven la pròpia existència d’aquest moviment i de tots els principis sobre els quals s’havia construït, més es debilitaven les organitzacions tradicionals. Per als sindicats i per als partits obrers, acceptar l’hegemonia del liberalisme era tirar-se pedres sobre la pròpia teulada. Això explica el lamentable estat actual del moviment obrer.

Els països oprimits per l’imperialisme

A Occident i al Japó, la posició de la classe treballadora es va veure debilitada per la deslocalització de la indústria. En canvi, a molts països oprimits per l’imperialisme, la indústria va experimentar un auge, el qual però no va impedir el deteriorament considerable de la posició política del proletariat durant el període postsoviètic. Com s’explica aquesta debilitat en un context de reforç objectiu de la classe treballadora? Tot i que hi ha grans diferències entre països, s’observa una tendència general. En el context internacional dels anys vuitanta i noranta, l’imperialisme va reforçar el seu domini sobre països «emergents» i «en desenvolupament». Això al seu torn va afavorir l’enfortiment del liberalisme en detriment del nacionalisme del Tercer Món i de la combativitat obrera. Així com el liberalisme en qüestions socials —com ara la sexualitat, la raça i la religió— en general no va avançar gaire, el liberalisme en matèria econòmica (neoliberalisme) i, en certa manera, en matèria política (democràcia formal) van esdevenir dominants.

Políticament, la convergència internacional cap a la democràcia liberal va ser en part el resultat de la política exterior dels Estats Units, que consideraven cada cop més les reformes democràtiques com la millor manera de contenir la revolta social. Però l’afebliment del moviment obrer a nivell internacional també va tenir una influència important en els règims polítics dels països neocolonials. Les elits se sentien més segures de la seva posició, cosa que els donava més marge per a fer concessions, mentre que els oprimits es trobaven en una situació de debilitat, que els empenyia a renunciar a un canvi radical. Això va afluixar la tensió de les contradiccions internes, permetent així que en països com ara Corea del Sud, Taiwan, Brasil i Sud-àfrica unes dictadures gairebé totalitàries deixessin pas a una certa dosi de democràcia burgesa. Per als règims més basats en la col·laboració entre classes que en la repressió, el nou context reduïa la necessitat de fer concessions al moviment obrer. A Mèxic, per exemple, l’antic règim corporativista de partit únic, que havia durat setanta anys, es va anar destruint progressivament, i amb ell gran part de la influència que tenien els sindicats.

Econòmicament, l’existència de la Unió Soviètica havia permès als països neocolonials de recolzar-se en una o altra de les dues grans potències. Molts règims havien nacionalitzat alguns sectors estratègics de la seva economia i exercien un cert control sobre els fluxos de capital dins del país. Aquests models eren ineficients i corruptes, però permetien una certa independència respecte dels Estats Units i altres imperialistes. L’ensorrament de la Unió Soviètica va clavar l’últim clau sobre el taüt d’aquests models econòmics. Els països neocolonials no van tenir gaire més remei que alinear-se del tot amb els dictats dels imperialistes i desempallegar-se de les seves velles estructures corporativistes i estatistes.

El moviment obrer del món neocolonial també va capitular davant de les redoblades pressions liberals, si bé de no de la mateixa manera que a Occident. En alguns casos, com al Brasil i Sud-àfrica, els partits de la classe obrera anteriorment reprimits, el PT (Partit dels Treballadors) i el Partit Comunista sud-africà, es van convertir en els executors dels nous règims «democràtics» neoliberals. A Mèxic, la resistència obrera davant del neoliberalisme era conduïda pel PRD (Partido de la Revolución Democrática), escissió populista d’esquerres del partit governant. El PRD de fet no era contrari a l’augment de la penetració de capital nord-americà a Mèxic, només pretenia obtenir unes condicions millors per al pillatge del país. A molts països, el moviment obrer es va aglutinar amb el món liberal de les ONG, unint-se a la causa dels «drets humans» i dels «objectius de desenvolupament del mil·lenni» en lloc de la lluita de classes. Així, tot i que a molts països la classe obrera aconseguia més poder econòmic, al mateix temps quedava paralitzada políticament per uns dirigents que capitulaven davant dels poderosos corrents nacionals i internacionals que impulsaven el liberalisme i la integració en l’ordre mundial imperialista.

El neoliberalisme amb característiques xineses

Després del tsunami contrarevolucionari desfermat des d’Alemanya de l’Est fins a l’URSS, l’horitzó semblava enfosquir-se per al Partit Comunista de Xina. La sagnant repressió de la rebel·lió de Tian’anmen l’any 1989 havia aïllat el règim en l’escenari mundial. Per als Estats Units i els seus aliats, només era qüestió de temps que la Xina seguís el camí de la Unió Soviètica i s’unís com tants altres a les files de les democràcies liberals. Però no és el que va fer el PCX. De l’experiència de Tian’anmen i de les contrarevolucions al bloc de l’Est, n’havia après una lliçó: per a mantenir-se al poder calia que combinés un fort creixement econòmic amb un rigorós control polític. Amb aquest objectiu va continuar amb renovada empenta el camí de «reforma i obertura» iniciat per Deng Xiaoping a finals dels anys setanta, consistent a introduir reformes de mercat en l’agricultura i la indústria, privatitzar i atraure capital estranger. A hores d’ara, el control del poder per part del Partit Comunista sembla més consolidat que mai. Per al PCX i els seus partidaris, la Xina avança en el decurs de la història guiada per les sàvies polítiques dels seus líders. Però, com els remolins de la lluita de classes aviat deixaran clar, aquest aparent èxit té més a veure amb les aigües estancades de l’era postsoviètica que amb les habilitats de lideratge del PCX.

Amb l’amenaça del «comunisme global» aparentment desapareguda i Deng reafirmant el compromís del partit d’acollir el capital estranger amb els braços oberts durant la seva «gira pel sud» de l’any 1992, les inversions imperialistes van afluir a la Xina. Les zones econòmiques especials oferien un entorn desregulat digne de les millors pràctiques neoliberals de lliure mercat, com també un enorme reservori de mà d’obra barata la submissió de la qual estava garantida pel PCX. Al mateix temps, l’economia estatal mobilitzava enormes recursos per a la construcció d’infraestructures i fàbriques. Aquesta combinació va generar enormes beneficis per al capitalisme monopolista, però també un progrés econòmic i social sense precedents a la Xina. En els tres anys posteriors al 2008 la Xina va utilitzar més ciment que els Estats Units durant tot el segle XX. Des del 1978, el seu PIB ha crescut una mitjana del 9% anual i 800 milions de persones han sortit de la pobresa. La integració de la Xina a l’economia global ha donat lloc a importants augments de productivitat, ha obert un nou mercat de proporcions gegantines i ha servit de motor per al creixement econòmic i l’augment del comerç mundial. L’ascens de la Xina és alhora el més gran èxit de l’ordre postsoviètic i la seva més gran amenaça.

Per als socialdemòcrates i els moralistes liberals, la política mercantil i repressiva del PCX és la prova que la Xina ara és capitalista, fins i tot imperialista. Però a diferència del que va passar a l’URSS i a l’Europa de l’Est, el règim estalinista xinès no ha afluixat mai el seu control sobre l’economia i l’Estat. Les principals palanques de l’economia segueixen col·lectivitzades. En molts aspectes, el règim econòmic actual a la Xina s’assembla a una versió extrema del que Lenin anomenava el «capitalisme d’Estat»: l’obertura de determinats sectors econòmics a l’explotació capitalista sota la dictadura del proletariat.

Per a fer una avaluació marxista de les polítiques de Deng i dels seus successors no podem simplement bandejar per principi les reformes de mercat ni repudiar qualsevol mena de compromís amb el capitalisme. Més aviat cal examinar els termes i els objectius dels acords i veure si han reforçat o no la posició global de la classe treballadora. Al Tercer Congrés de la Comintern, Lenin explicava la seva visió de les concessions estrangeres dins de l’Estat obrer soviètic de la següent manera:

«Reconeixem obertament que en el sistema del capitalisme d’Estat, les concessions equivalen a pagar un tribut al capitalisme. Però guanyem temps, i guanyar temps vol dir guanyar-ho tot, sobretot en una època d’equilibri, quan els nostres companys estrangers preparen activament la seva revolució. I com més exhaustiva sigui aquesta preparació, més segura serà la victòria. Fins llavors haurem de pagar tribut.»

Lenin va intentar atreure capital estranger a Rússia per tal de promoure el desenvolupament econòmic i guanyar temps fins que la revolució es pogués estendre internacionalment. Els compromisos que estava disposat a fer no significaven de cap manera deixar de banda la lluita contra el capitalisme. Al contrari, va destacar:

«Aquesta lluita ha canviat de forma, però no ha deixat de ser una lluita. Tot concessionari segueix sent un capitalista i s’esforçarà per soscavar el poder soviètic; nosaltres hem d’esforçar-nos per a treure profit de la seva cobdícia.»

Deng Xiaoping en canvi proclamava l’any 1985 que «no hi ha cap contradicció fonamental entre el socialisme i l’economia de mercat». Per a Deng i els seus successors, no es tracta de guanyar temps de cara a la revolució mundial: es fan la il·lusió que la Xina podria desenvolupar-se convivint en harmonia amb el món capitalista.

Si bé els darrers trenta anys han produït resultats sorprenents quan es miren les dades econòmiques en brut, a l’hora d’avaluar la força de l’Estat obrer xinès des de la perspectiva dels interessos de la classe obrera el balanç és força diferent. El desenvolupament de la Xina s’ha construït sobre una base inestable: la «coexistència pacífica» amb l’imperialisme mundial. Hi ha una contradicció fonamental en l’ascens de la Xina: com més forta es fa, més posa en risc les condicions que van fer possible el seu ascens, és a dir, la globalització econòmica sota l’hegemonia nord-americana. Però en lloc de sumar la classe obrera internacional a la lluita inevitable contra l’imperialisme nord-americà, el PCX confia des de fa dècades en la «interdependència econòmica», el «multilateralisme» i la «cooperació win-win» per tal d’evitar els conflictes. Aquestes il·lusions pacifistes debiliten la República Popular de la Xina desarmant la classe obrera, l’única força capaç de vèncer definitivament l’imperialisme.

La posició de la Xina també es veu perjudicada per la poderosa classe capitalista nacional que ha sorgit al continent i que té un interès directe en la destrucció de l’Estat obrer. Lluny de reconèixer que aquesta classe constitueix una amenaça mortal per al sistema social, el PCX l’ha animat obertament a créixer i ha lloat la seva contribució a la construcció del «socialisme amb característiques xineses». No cal estudiar Marx per a entendre que una classe el poder de la qual es basa en l’explotació de la classe obrera és un enemic mortal de la dictadura del proletariat, un règim basat en el poder d’Estat dels obrers.

Per a Lenin, l’únic principi que regeix l’establiment de concessions capitalistes estrangeres és la preservació del poder del proletariat i la millora de les seves condicions de vida, encara que això signifiqui «un 150% de beneficis» per als capitalistes. Lenin basava tota la seva estratègia en el potencial revolucionari del proletariat, tant a Rússia com a l’estranger. Aquesta perspectiva no té res a veure amb la de la burocràcia del PCX, que fuig de la revolució com de la pesta i busca per sobre de tot l’estabilitat política per tal de mantenir els seus privilegis burocràtics. Lluny de construir una «prosperitat comuna», la política del PCX apunta a contenir les aspiracions de la classe treballadora i a mantenir unes condicions laborals tan miserables com sigui possible a fi de competir amb els treballadors de l’estranger i garantir la inversió de capital. Els que se’n beneficien no són «la gent que treballa durament», sinó una petita camarilla de buròcrates i capitalistes. La veritat és que el PCX treballa amb els capitalistes a casa i a l’estranger contra els treballadors de la Xina i d’altres països. Aquesta traïció perpetrada en nom del «socialisme» embruta la reputació de la Xina als ulls de la classe obrera internacional i debilita la defensa de la Revolució de 1949.

IV. UNA LLUITA LIBERAL CONTRA EL LIBERALISME

Que regnés un sòlid consens polític a Occident després del 1991 no significa que no hi hagués veus dissidents, a l’esquerra i a la dreta. Això no obstant, per regla general, aquestes veus no qüestionaven les premisses ideològiques fonamentals de l’ordre mundial liberal i encara menys la base material d’aquest ordre, és a dir, la dominació del capital financer nord-americà. Els diferents moviments apareguts dins de l’esquerra criticaven l’statu quo des de la moral liberal, és a dir, sense apartar-se del marc ideològic fonamental de la situació actual. Tant si s’oposaven al lliure comerç, a la guerra, al racisme o a l’austeritat, tots ells intentaven limitar els excessos de l’imperialisme, és a dir deixaven intacte el sistema en conjunt, mirant només d’eliminar-ne els aspectes més brutals. De crítiques d’aquests estil contra l’imperialisme en el seu temps, Lenin en deia «bons desigs» ja que no reconeixien «el llaç indissoluble existent entre l’imperialisme i els trusts i, per consegüent, entre l’imperialisme i els fonaments del capitalisme» (L’imperialisme). Així, els diferents moviments d’esquerres del període postsoviètic han denunciat, han fet crides públiques i manifestacions, han entonat càntics i han menjat tofu, però de cap manera no han aconseguit construir una oposició real a l’imperialisme liberal.

El moviment antiglobalització

La lluita antiglobalització va agafar impuls en ocasió de les protestes contra l’OMC a Seattle l’any 1999, que van anar seguides de moviments similars sorgits arreu del món, els quals finalment van donar lloc al Fòrum Social Mundial. El moviment en si era una mescla eclèctica de sindicats, ecologistes, ONGs, grups indígenes, anarquistes i socialistes. Aquesta barrija-barreja no tenia ni coherència ni objectiu comú; era una coalició entre els perdedors de la globalització, que pretenien impedir que funcionés la maquinària del capitalisme, i l’ala esquerra del liberalisme, que volia fer menys brutals els cicles capitalistes.

En els sindicats, l’oposició a la globalització obeïa a la resistència de la classe treballadora a perdre llocs de treball a causa de la deslocalització. Si s’hagués orientat en la direcció correcta, aquesta ira legítima de la classe obrera hauria pogut modificar l’equilibri de forces entre les classes a escala internacional i aturar l’ofensiva del capital financer. Amb aquest fi, haurien calgut unes lluites defensives vigoroses que ataquessin directament els interessos del capital monopolista: ocupacions de fàbriques, vagues, campanyes de sindicalització. Però els líders sindicals van fer tot el contrari.

Als Estats Units, lluitaven contra les deslocalitzacions i el NAFTA (Tractat de Lliure Comerç d’Amèrica del Nord) però celebraven activament la dominació del capitalisme nord-americà sobre el món, a la qual ells mateixos havien contribuït participant en la «lluita contra el comunisme». Els sindicats no podien organitzar una lluita per a defensar els llocs de treball tot mantenint el seu suport al que era la causa mateixa de les deslocalitzacions, és a dir, la dominació de l’imperialisme americà. I és evident que aquest suport el van aportar, en forma de campanyes proteccionistes antimexicanes i antixineses o amb el seu suport a Bill Clinton a les eleccions presidencials nord-americanes. A Europa, fins i tot l’oposició nominal al lliure comerç era molt més feble i molts sindicats van fer activament campanya a favor del Tractat de Maastricht i de la UE. I els que no ho van fer, igual que els seus homòlegs nord-americans, es negaven lluitar contra la burgesia que hi havia darrere de la liberalització econòmica; al contrari: buscaven una aliança entre el treball i el capital sobre una base nacional contra els «interessos estrangers». El resultat en tots dos casos va ser totalment devastador per a la classe treballadora, amb pèrdues massives de llocs de treball i la ruïna de regions senceres.

A l’altra banda del moviment antiglobalització, hi havia diverses ONGs, anarquistes, ecologistes i grups socialistes. Com la majoria d’aquests grups recalcaven, no eren contraris a la globalització sinó que pretenien fer-la «més justa», «democràtica» i «respectuosa del medi ambient». Com hem explicat anteriorment, la globalització no pot ser justa si està sotmesa al jou de l’imperialisme, i l’ofensiva neoliberal només es podia aturar reforçant la posició de la classe obrera internacional. El moviment antiglobalització n’era incapaç perquè estava profundament imbuït del mateix liberalisme les conseqüències del qual pretenia combatre. Segons el moviment, la lluita de classes s’havia acabat i els Estats-nació havien estat suplantats per les grans corporacions internacionals, per la qual cosa òbviament no va organitzar una lluita de classes contra els estats imperialistes responsables de la globalització.

Atès que el moviment creia que la globalització era essencialment inevitable i que, en el millor dels casos, la classe obrera no podia fer-hi res, no va fer res per a oposar-se a la pèrdua de milions de llocs de treball. L’esquerra va condemnar el xovinisme proteccionista de certs buròcrates sindicals i polítics reaccionaris, sense però proposar cap programa de defensa de l’ocupació i de les condicions laborals. La seva, doncs, era una versió d’esquerres del discurs d’un Bush o d’un Clinton, els quals també denunciaven el proteccionisme i el nativisme amb el fi de justificar l’expansió dels Estats Units a l’exterior. La veritat fonamental rebutjada pel moviment antiglobalització és que una autèntica defensa dels llocs de treball obrers als Estats Units i a Europa no perjudicaria els interessos dels treballadors del Tercer Món sinó que, al contrari, enfortiria la posició d’aquests darrers perquè frenaria la intensificació del pillatge imperialista. Per a ser internacionalista, la classe obrera no necessita tornar-se «liberal» ni «il·lustrada»: ha d’unir-se per enderrocar l’imperialisme. Qualsevol lluita contra la burgesia imperialista unirà objectivament la classe obrera internacional i la portarà a la ruptura amb els seus dirigents nacionalistes.

Per molt que el moviment antiglobalització va aconseguir provocar alguns aldarulls, no va representar cap mena d’amenaça per a l’imperialisme liberal. Paralitzat per la seva lleialtat fonamental a l’statu quo, el moviment va quedar reduït a una anècdota en la història al mateix temps que el capital financer conduïa la seva poderosa ofensiva dels anys noranta i primers anys 2000. Gairebé tot el moviment obrer i l’esquerra van acabar abandonant fins i tot l’oposició formal al NAFTA i la UE. La impotència de les forces contràries a la globalització ha empès milions de treballadors occidentals als braços de demagogs com Trump, Le Pen i Meloni.

L’esquerra contestatària després del 2008 als Estats Units i a Europa

La bombolla creditícia del 2007 va marcar l’apogeu de l’ordre mundial liberal. La subsegüent crisi econòmica va representar un punt d’inflexió determinant: la dinàmica que contribuïa a l’estabilitat i al creixement econòmic (augment del comerç mundial, increment de la productivitat, consens polític i geopolític) va quedar frenada, i està actualment invertida. La crisi i les seves conseqüències no van posar fi a l’era postsoviètica, però van accelerar les tendències desestabilitzadores. A gran part del món occidental, la destrucció de llocs de treball i els desnonaments a milions, seguits d’una onada d’austeritat, van causar un profund malestar polític. Per primera vegada des dels anys noranta sorgien importants moviments polítics que atacaven els principals pilars del consens postsoviètic. A la dreta, s’estilava el proteccionisme, l’oposició al «multilateralisme» i el xovinisme explícit. A l’esquerra, creixien l’oposició a l’austeritat, la crida a favor de les nacionalitzacions i, en determinats cercles, l’oposició a l’OTAN. Les característiques d’aquests moviments varien considerablement, però hi ha una conclusió que podem donar per certa: si bé la dreta populista s’està revifant després d’una certa devallada l’any 2020, la majoria dels moviments de protesta de l’esquerra s’han enfonsat. Com explicar aquest fracàs?

L’esquerra contestatària va agafar protagonisme empesa per dècades d’escomeses neoliberals, que s’intensifiquen després del 2008 i, en el cas dels Estats Units i Gran Bretanya, a causa de l’oposició a les intervencions militars a l’Afganistan i l’Iraq. Es tracta de moviments que representaven més una reacció contra l’statu quo que no pas una ruptura. D’una manera o altra, tots aquests moviments estaven vinculats a la burgesia imperialista responsable de la degradació de les condicions socials. Els abanderats d’aquesta tendència van ser Corbyn al Regne Unit, Sanders als Estats Units, Syriza a Grècia i Podemos a Espanya. A diferència d’ells, Mélenchon a França encara no ha fracassat de forma ostensible; dit això, el seu moviment conté tots els ingredients que han conduït els seus homòlegs estrangers a la fallida.

Pel que fa a Sanders, es tracta d’un representant del Partit Demòcrata, un dels dos partits de l’imperialisme nord-americà. Tenint en compte la seva lleialtat a un partit que representa multimilionaris, els seus discursos sobre «una revolució política contra la classe multimilionària» no tenien cap valor. A més, atès que Sanders és un polític reformista liberal, la principal reforma que havia promès —l’assistència sanitària universal, Medicare for all— sempre va dependre de la unitat amb els capitalistes demòcrates «progressistes» contra els capitalistes republicans més reaccionaris. En nom d’un combat per a «derrotar la dreta», Sanders va trair els principis que deia defensar. Com més es carregava les aspiracions del moviment que representava, més posicions escalava dins de l’establishment del Partit Demòcrata. Aquells que avui dia voldrien tornar a crear aquest moviment fora del Partit Demòcrata i sense Sanders no entenen que és precisament el programa del reformisme liberal el que condueix a la capitulació davant de la burgesia. Qualsevol programa que pretengui conciliar els interessos de la classe treballadora amb el manteniment del capitalisme nord-americà buscarà necessàriament el suport d’una de les seves dues ales. Per a trencar el cicle reaccionari de la política nord-americana i afavorir de debò els seus propis interessos, la classe obrera ha de tenir el seu propi partit, construït en total oposició tant amb els liberals com amb els conservadors.

El moviment de Corbyn era semblant al de Sanders, però amb dues diferències importants. En primer lloc, el Partit Laborista, a diferència del Partit Demòcrata, és un partit obrer burgès. Si Corbyn va arribar al lideratge es deu en part a la base treballadora que té el Partit Laborista, mentre que a Sanders el va aturar l’establishment demòcrata. L’altra diferència significativa és que Corbyn va creuar algunes línies vermelles en política exterior. La seva oposició a l’OTAN i la UE, les seves crítiques al cop d’estat orquestrat per l’OTAN a Ucraïna el 2014, el seu suport als palestins i la seva oposició a les armes nuclears eren totalment inacceptables per a la burgesia.

Davant de l’hostilitat implacable de l’establishment britànic i de la insurrecció contínua en contra d’ell dins del seu propi partit, Corbyn podia optar entre l’enfrontament directe amb la burgesia o la capitulació. Però el programa de Corbyn, basat en el pacifisme i el reformisme laborista, pretén moderar la guerra de classes, no pas guanyar-la. Així, a cada pas Corbyn intentava apaivagar la burgesia i l’ala dreta del seu partit, en lloc de mobilitzar la classe treballadora i la joventut contra elles. Corbyn va capitular sobre la qüestió de la renovació del programa de submarins nuclears Trident, sobre l’autodeterminació d’Escòcia, el conflicte israelo-palestí, l’OTAN i sobretot pel que fa al Brèxit. El cas de Corbyn, encara més que el de Sanders, és un exemple clàssic que demostra com, si es tracta de liderar la lluita de classes, el reformisme és totalment impotent.

El cas de Syriza és diferent perquè va arribar al poder a Grècia després de l’oposició massiva a l’austeritat imposada per la UE. La rapidesa del seu ascens només va ser igualada per l’abast de la seva traïció. Després del rebuig aclaparador del pla d’austeritat de la UE en el referèndum de l’any 2015, Syriza va vulnerar a cara descoberta la voluntat popular plegant-se a l’exigència dels imperialistes d’atacar encara més durament els treballadors grecs. Aquesta traïció s’explica pel caràcter de classe de Syriza i pel seu programa. L’única força capaç de plantar cara a l’imperialisme a Grècia és la classe treballadora organitzada. Però Syriza no és un partit obrer. La seva pretensió era poder servir tant els capitalistes grecs com els treballadors i els oprimits de Grècia, i tot plegat mantenint el país dins de la UE. Aquest mite es va fer bocins amb el primer contacte amb la realitat. Mentre que la majoria de l’esquerra aplaudia Syriza fins a la seva traïció, el Partit Comunista es va mantenir al marge, fins i tot negant que Grècia estigués oprimida per l’imperialisme. El poble grec va pagar durament les conseqüències d’aquestes dues polítiques. Aquesta catàstrofe mostra la necessitat urgent d’un partit a Grècia que lluiti simultàniament per l’alliberament nacional, per la independència de classe i pel poder obrer.

A mesura que el món s’endinsa en un període de crisi aguda, el moviment obrer occidental està políticament desorganitzat i desmoralitzat, traït per les forces en què havia dipositat la seva confiança. A curt termini, això sens dubte beneficiarà la dreta, però un repunt en la lluita de la classe obrera i de les masses populars demostrarà una vegada més que cal una alternativa política als representants de l’statu quo liberal. És fonamental aprendre la lliçó dels fracassos passats a fi d’evitar un nou cicle de derrota i reacció.

Covid-19: una catàstrofe liberal

Durant la pandèmia de la Covid-19, l’esquerra no va mostrar la més mínima oposició a l’establishment liberal. Mentre les burgesies d’arreu del món van tancar les seves poblacions durant mesos, alhora que es negaven a fer res per a posar remei al col·lapse dels sistemes sanitaris i les condicions de vida espantoses, l’esquerra aplaudia i demanava confinaments cada cop més estrictes. Tots els atacs a la classe obrera van ser acceptats en nom del «compliment de les recomanacions científiques». Fins i tot els que s’autoproclamen marxistes van llançar per la borda la noció elemental que la ciència en la societat capitalista no és neutral sinó que s’utilitza per a servir els interessos de la burgesia.

Les xifres parlen per si soles. Milions de persones van morir a causa del virus, milions més van perdre la feina, les famílies van quedar tancades a casa seva en perjudici de les dones, dels infants i de la salut mental. Atès que s’invocava la ciència per a justificar un seguit de polítiques reaccionàries, milions de persones es van girar contra la «ciència» i van rebutjar unes vacunes que poden salvar vides. S’ha salvat el sistema sanitari? No, a tot arreu es troba en condicions molt pitjors que abans. Els treballadors, van ser protegits del virus? No, van continuar treballant en condicions perilloses. Es van protegir les persones grans? Moltes d’elles van morir en decrèpites residències d’avis, i les altres van patir una reducció de la seva qualitat i esperança de vida a causa de l’aïllament social i la manca d’exercici. La crisi a les residències de gent gran és més greu que mai.

Els liberals i l’esquerra afirmen en nom de la necessitat de «salvar vides» que no hi havia més remei que inclinar-se davant dels governs i de la «ciència». Però això és mentida. Calia que la classe obrera assumís el control i posés en marxa una política que correspongués als seus interessos de classe. Els sindicats havien de lluitar per uns llocs de treball segurs, en comptes de triar entre tancar o treballar posant en risc la seva vida. Mentre siguin els empresaris i els governs, i no els sindicats, els qui controlin les condicions de seguretat a la feina, els treballadors moriran de morts evitables. Calia que els sindicats dels sectors sanitari i educatiu lluitessin per unes millors condicions laborals en comptes de sacrificar-se per uns il·lusoris guanys més endavant. Aquests sacrificis no van salvar els serveis públics sinó que van permetre que la burgesia els ofegués encara més. Només lluitant contra la burgesia i els seus confinaments podem donar resposta als problemes socials que estan a l’origen de la crisi, tant en l’àmbit de la sanitat, l’habitatge, les condicions laborals, el transport públic o l’atenció a la gent gran.

La submissió total del moviment obrer als confinaments garantia que qualsevol oposició a les desastroses conseqüències de la pandèmia estaria dominada pels teòrics de la dreta i pels conspiracionistes. Molts dels participants en grans manifestacions o protestes contra els confinaments o contra la vacunació obligatòria actuaven motivats per una ira legítima envers les conseqüències socials de les polítiques capitalistes durant la pandèmia. En lloc de posar-se al capdavant d’aquests sentiments i orientar-los cap a una lluita per la millora de les condicions dels treballadors, la major part de l’esquerra els va denunciar i va aplaudir la repressió de les manifestacions per part de l’Estat.

Els fonaments de la traïció de l’esquerra i del moviment obrer durant la pandèmia s’havien construït al llarg de tot el període postsoviètic. Quan va esclatar aquesta crisi d’abast mundial i mentre la burgesia exigia més que mai la unitat nacional, el moviment obrer va respondre com un sol home mobilitzant lleialment la classe treballadora a favor de la «ciència» i dels «sacrificis compartits». Els governs i bona part de l’esquerra intenten escombrar la pandèmia sota la catifa, però no se’n sortiran tan fàcilment. Les conseqüències d’aquesta catàstrofe han deixat una profunda empremta en la classe treballadora i la joventut, empenyent-los a buscar respostes i alternatives.

V. EL DECLIVI DE L’ORDRE LIBERAL

L’arrogància es torna histèria

Des de la dècada de 1980 fins a principis dels 2000, la dinàmica de la política mundial va afavorir un enfortiment relatiu del poder nord-americà. Com més millorava la posició econòmica, militar i política dels Estats Units, més impuls agafava la força centrípeta de l’ordre mundial liberal. Aquesta dinàmica que es retroalimentava arribà a la seva culminació després de la contrarevolució a la Unió Soviètica i facilità una liberalització política i econòmica generalitzada sense que als Estats Units els calgui intervenir de forma directa. En aquella època els corrents de la història semblaven anar a favor dels interessos del capitalisme nord-americà.

Però en l’àmbit de la política, com en el de la física, tota acció provoca una reacció. Inevitablement, les conseqüències de l’hegemonia nord-americana van generar forces capaces de contrarestar-la. Les intervencions militars cada cop menys sensates dels Estats Units van ser desastres geopolítics i van causar un malbaratament de recursos i una oposició creixent a la política exterior nord-americana, tant dins del país com a l’estranger. La desregulació financera i la desindustrialització van debilitar el poder econòmic dels Estats Units i van reforçar els seus competidors, alhora que globalment tornaven l’economia mundial molt més inestable i sensible a les crisis. Com més la burgesia nord-americana utilitzava el liberalisme per a promoure els seus interessos reaccionaris, més alimentava la resistència al liberalisme. De forma lenta però inexorable, un nombre creixent de senyals indicava que la dinàmica favorable a l’ordre mundial liberal s’estava debilitant i que les forces que li eren contràries s’enfortien. La crisi financera del 2008, el cop d’estat i el conflicte d’Ucraïna del 2014, l’elecció de Donald Trump i el Brèxit el 2016 són marcadors importants d’aquesta tendència.

A mesura que els Estats Units han vist com el seu poder es debilitava, la seva arrogància s’ha tornat histèria. Lluiten aferrissadament per a preservar el seu poder enfrontant la Xina amb Rússia, pressionant els seus aliats i imposant sancions a nombrosos països. Però aquests esforços són cada cop més cars i rendeixen menys. La reacció dels Estats Units, lluny d’aturar el seu declivi, fins ara només l’ha amplificat. Avui, arran de la pandèmia i la guerra d’Ucraïna, s’ha fet palès que la dinàmica de la política global s’ha invertit. Ara mateix avança cap a una acceleració de la desintegració de l’ordre mundial liberal. L’OTAN i Rússia estan immerses en una guerra per poders. Les relacions entre els Estats Units i la Xina estan presidides per un estat d’hostilitat permanent. El nacionalisme populista creix arreu del món no imperialista, on adopta expressions d’esquerra (Mèxic) i de dreta (Índia, Turquia). La política a Occident està marcada per una creixent polarització entre els que pretenen estintolar la dominació imperialista trencant amb el liberalisme tradicional (Trump, Alternativa per Alemanya, Le Pen, Meloni) i els que pretenen estintolar-la redoblant l’ardor de la croada liberal (Biden, Trudeau, Partit Verd alemany).

Que el món és cada cop més inestable és sabut de tothom. Si hi ha controvèrsia es refereix a la naturalesa del conflicte. Per als liberals, és una lluita entre democràcia i autocràcia. Per als llibertaris i socialdemòcrates, és la dicotomia entre el lliure mercat i la intervenció de l’Estat. Per als estalinistes i els defensors del Tercer Món, es tracta d’una competició entre l’hegemonia i la multipolaritat. Tots ells s’equivoquen. La resposta es troba en les paraules senzilles però penetrants del Manifest del Partit Comunista: «Tota la història de la societat humana, fins a l’actualitat, es una història de lluites de classes». Si avui l’ordre imperialista mundial es desintegra és obeint les lleis de la lluita de classes. El conflicte fonamental que configura el món no separa el PCX i els capitalistes nord-americans; no és un conflicte entre Trump i Biden, entre Putin i l’OTAN, o entre el president mexicà López Obrador i l’imperialisme ianqui, sinó entre la crisi social provocada pel capitalisme en el seu estadi imperialista i els interessos del proletariat mundial. Si no entenem això, no ens podrem orientar enmig dels trastorns polítics que vindran, i molt menys avançar en la lluita a favor del progrés humà.

L’economia mundial: una piràmide de Ponzi gegantina

Com hem explicat anteriorment, l’hegemonia nord-americana havia permès una millora temporal del potencial de creixement de l’imperialisme. És aquesta millora de la conjuntura econòmica la que ha assegurat la prolongada estabilitat del món capitalista durant les últimes tres dècades. Avui, però, no només s’han esgotat les possibilitats d’expansió, sinó que s’estan invertint les condicions que abans l’havien fet possible. La conseqüència serà una important destrucció de les forces productives, amb tota la inestabilitat que això implica. Com escrivia Trotsky a La Internacional Comunista després de Lenin, «els Estats, al igual que les classes, lluiten amb més fúria per arrancar-se una ració escassa i en disminució que no quan estan abundantment proveïts». Aquest factor es troba en el rerefons de la situació actual del món, i hi seguirà sent llevat d’algun canvi de pes en la conjuntura.

Els cicles d’expansió i de recessió d’una durada d’entre vuit i deu anys són fluctuacions normals de l’economia capitalista. A una fase d’especulació desenfrenada i sobreproducció, en segueix una altra d’esfondrament i pànic. El període postsoviètic no va ser diferent. Però amb cada vegada menys oportunitats de creixement real, l’especulació i el crèdit es van convertir en el principal mitjà utilitzat pels Estats Units per mirar d’apuntalar l’edifici del seu ordre mundial. Les conseqüències de la «gran recessió» del 2008 ho van revelar clarament. Davant de la possibilitat d’una depressió econòmica, els Estats Units van coordinar una expansió del crèdit i de la moneda sense precedents en la història. Això va donar lloc un creixement real escàs mentre el preu dels actius s’enfilava pels núvols. Fins i tot per a la majoria dels economistes burgesos era obvi que la mesura senzillament estava preparant el terreny perquè més endavant es produís un ensorrament encara més catastròfic. Durant més de deu anys, l’escenari es va repetir cada cop que el creixement donava senyals d’esgotament: deixar-ho tot per a més tard augmentant el crèdit. Això és el que es va fer novament, i amb nivells de rècord, en ocasió de la pandèmia de la Covid-19. A fi de pal·liar les conseqüències del tancament de sectors sencers de l’economia, els capitalistes es van limitar a imprimir moneda. Es van passar de la ratlla, i les possibilitats d’aquesta política finalment han arribat al seu límit amb l’inevitable «retorn de la inflació».

L’augment dràstic dels tipus d’interès als Estats Units està absorbint enormes quantitats de liquiditat del sistema econòmic mundial. Per a dir-ho amb les famoses paraules de Warren Buffett, «amb la marea alta pugen tots els vaixells […]. Només quan la marea baixa descobrim qui nedava despullat». Després de quinze anys de diners fàcils, inevitablement veurem com enormes sectors de l’economia havien estat «nedant despullats». Quan arribi el moment, els resultats per força seran catastròfics. Atès que els Estats Units estan al capdamunt de la cadena tròfica capitalista i que controlen les condicions de crèdit internacionals, i per molt que resultin ser l’epicentre de la crisi, podran aprofitar la seva posició dominant per a fer pagar les conseqüències a la resta del món. La crisi serà especialment devastadora per als països en desenvolupament, molts dels quals —com Sri Lanka, Pakistan i el Líban— ja es troben en un estat de profunda crisi. Però les conseqüències es notaran arreu del món i inevitablement l’ordre internacional experimentarà noves sacsejades, fins i tot per part de països que avui els Estats Units consideren aliats.

Una part no menor de l’establishment econòmic menteix o bé fa els ulls grossos deliberadament davant de les perspectives de l’economia mundial. Una part de l’esquerra socialdemòcrata afirma que l’elevat nivell d’endeutament públic no és gaire preocupant, i que els treballadors hi sortirien guanyant amb uns tipus d’interès baixos i un augment del deute, més que no pas amb la política actual de tipus d’interès més elevats. Així es fan ressò de les posicions d’aquells, entre la burgesia, que una altra vegada voldrien deixar-ho per a més tard, si és possible per a després de les properes eleccions. La veritat és que sigui quina sigui l’opció política triada —elevats nivells de deute, inflació alta o deflació— s’utilitzarà per a atacar el nivell de vida de la classe treballadora. El problema de fons bàsicament és l’enorme desequilibri entre el capital existent sobre el paper i les capacitats productives reals de l’economia mundial. No hi ha cap tripijoc financer que pugui resoldre aquest problema. L’única solució és que la classe treballadora agafi les regnes polítiques i econòmiques i reorganitzi l’economia de forma racional.

Per als economistes de dretes, la solució és deixar que el lliure mercat faci la seva feina: acceptar que hi haurà una crisi devastadora, deixar que morin els febles i que els forts surtin més forts. Però els dies del capitalisme de lliure mercat ja fa temps que van acabar. L’economia mundial està dominada per un petit nombre d’enormes monopolis que fan la competència a monopolis d’altres països. Cap estat no està disposat a deixar que els seus monopolis s’enfonsin. La fallida de Ford o de General Motors no reanimaria la lliure empresa nord-americana: enfortiria Toyota i Volkswagen. El capitalisme desenfrenat no condueix a mercats lliures sinó a monopolis. D’una banda, això reflecteix la tendència cap a la producció centralitzada i planificada a escala mundial. Però d’altra banda, sota l’imperialisme, els monopolis dificulten el creixement de les forces productives, fet que condueix a la podridura i al parasitisme.

Per a socialdemòcrates com l’economista Michael Hudson, la panacea és una «economia mixta», és a dir, el capitalisme acompanyat d’una intervenció i un paper regulador de l’Estat. Si bé en les últimes dècades aquesta idea es considerava una heretgia en els cercles empresarials i governamentals, la planificació torna a estar de moda. No és pas el resultat d’una sàvia reflexió, sinó del fet que cal donar suport al capitalisme nacional a fi d’evitar la fallida i competir amb la Xina. Fins i tot si la classe obrera mitjançant la lluita de classes pot arrancar concessions als capitalistes, és impossible regular les contradiccions de l’imperialisme per evitar-ne les conseqüències. La font de la irracionalitat i del parasitisme del sistema es troba en la mateixa dinàmica d’acumulació capitalista. Ni tan sols el govern té prou força per a contrarestar la tropa minúscula de financers capitalistes: n’és el comitè executiu. Quan intervé en els afers econòmics, en última instància, és en profit de la burgesia imperialista.

La guerra entre Ucraïna i Rússia : un desafiament militar a l’hegemonia nord-americana

La invasió d’Ucraïna per part de Rússia és, amb diferència, el repte més important a què ha hagut de fer front l’hegemonia nord-americana des del col·lapse de la Unió Soviètica. El fet que una gran potència no només hagi tingut prou confiança per a desafiar els Estats Units de manera tan directa, sinó que fins ara se n’hagi sortit, representa un profund trasbals. Aquesta guerra és diferent de totes les que s’han produït en els últims decennis. No és una guerra de contrainsurgència de baixa intensitat sinó una guerra industrial d’alta intensitat. El resultat del conflicte no només determinarà el destí d’Ucraïna, sinó que tindrà un impacte considerable en l’equilibri de forces a Europa i al món.

Els dos actors decisius de la guerra d’Ucraïna són Rússia i els Estats Units. La guerra va esclatar després de dècades d’expansió de l’OTAN cap a l’est, fins a països que Rússia considera pertanyents a la seva esfera d’influència. Rússia veu en Ucraïna un interès estratègic vital i està disposada a intensificar el conflicte fins a integrar-la en la seva òrbita o ésser derrotada. La posició nord-americana és més complexa. Ucraïna té poc valor estratègic per als Estats Units, que la considera un racó perdut d’Europa. Per a l’establishment liberal occidental, «defensar Ucraïna» significa defensar l’ordre mundial liberal, és a dir, el dret dels Estats Units a fer el que vulgui allà on vulgui.

Que Ucraïna fos derrotada per Rússia seria un cop humiliant per als Estats Units. Seria un signe de debilitat, amb conseqüències desestabilitzadores per a l’establishment polític europeu, i posaria en dubte el futur de l’OTAN. Atesa la importància del que està en joc, els Estats Units i els seus aliats no han deixat d’intensificar la guerra subministrant cada cop més armament a Ucraïna. Rússia va respondre decretant una mobilització parcial i està destruint l’exèrcit ucraïnès. Tot i que els Estats Units són els responsables d’aquesta escalada, ni ells ni els seus aliats no s’han compromès de moment a derrotar de manera decisiva l’exèrcit rus passant a una economia de guerra o intervenint directament. De moment, la guerra continua sent un conflicte regional pel control d’Ucraïna.

A tot arreu els líders de la classe obrera han mobilitzat el proletariat en favor dels interessos de la seva burgesia. Però les conseqüències socials de la guerra sembren dia a dia les llavors de la revolta. És indispensable que els marxistes, davant d’aquesta contradicció cada cop més important, intervinguin per tal de construir un nou lideratge que pugui fer avançar els interessos de la classe treballadora en aquest conflicte. El punt de partida fonamental ha de ser que és el propi sistema imperialista —definit avui com l’ordre liberal dominat pels Estats Units— el responsable del conflicte a Ucraïna. Tot el proletariat mundial té interès a posar fi a la tirania imperialista sobre el món, i només sobre aquesta base es poden unir els treballadors del món sencer, ja siguin russos, ucraïnesos, americans, xinesos o indis. Ara bé, l’aplicació concreta d’aquesta perspectiva general s’expressa de manera diferent segons les consideracions específiques de cada país.

Els treballadors russos han d’entendre que la victòria del seu propi govern no suposaria un cop decisiu a l’imperialisme. No afavoriria la independència russa respecte de l’imperialisme mundial; al contrari, Rússia es convertiria en l’opressor dels seus germans i germanes de classe a Ucraïna en benefici dels oligarques russos. Fins i tot si Rússia infligís una derrota momentània a la política exterior dels Estats Units, això no compensa el cost de convertir-se en els opressors de la nació ucraïnesa. Un conflicte perpetu entre ucraïnesos i russos només reforçaria la influència de l’imperialisme mundial a la regió. Un front revolucionari comú d’obrers russos i ucraïnesos contra les seves respectives burgesies, com durant la gran Revolució d’Octubre, representaria un cop molt més dur per a l’OTAN i la UE. Gireu les armes contra els oligarques russos i ucraïnesos! Per la unitat revolucionària contra l’imperialisme americà!

Els treballadors ucraïnesos han d’entendre que els EUA, la UE i l’OTAN no són els seus aliats, ans al contrari, estan utilitzant Ucraïna com un peó al servei dels seus propis interessos. Quan Ucraïna hagi vessat la seva última gota de sang, li giraran l’esquena. No s’assolirà la independència nacional ucraïnesa alineant-se darrere de l’imperialisme: el país quedaria sotmès a Washington i això garantiria l’hostilitat permanent de Rússia. Els treballadors ucraïnesos també han d’oposar-se a l’opressió de les minories russes per part del govern ucraïnès. La defensa de les minories russes seria mil vegades més eficaç per vèncer l’esforç de guerra del Kremlin que no pas els plans de Zelensky. Sense les intrigues reaccionàries d’oligarques i imperialistes, la qüestió de les fronteres i dels drets de les minories nacionals es podria resoldre fàcilment i democràticament. Cada dia que passa queda més clar que els treballadors ucraïnesos són enviats a l’escorxador sota el comandament de Washington i en benefici de Wall Street. S’han d’unir amb la classe obrera russa per posar fi a aquesta bogeria; qualsevol altra solució només donarà lloc a més carnisseria i opressió. Pel dret a l’autodeterminació dels russos, ucraïnesos, txetxens i totes les altres minories nacionals!

A Occident, els treballadors són bombardejats amb propaganda sobre la necessitat de fer sacrificis en nom de la croada de l’OTAN per la democràcia a Ucraïna. El millor que pot fer el proletariat nord-americà, alemany, britànic i francès en defensa dels seus propis interessos i els dels treballadors d’arreu del món és respondre a cada cop que reben per part dels paràsits i els monopolis financers que els xuclen la sang als seus propis països. Per tal de fer-ho, s’han de treure de sobre la càbala reaccionària de dirigents sindicals i socialdemòcrates que són fidels a aquestes forces. Les seves traïcions en el propi país són inseparables de les seves crides a establir la «democràcia» a l’estranger amb tancs i bombes de l’OTAN. Ja fa temps que aquests traïdors haurien desaparegut si no fos pel pantà pacifista i centrista que parla de «pau», de «lluita sindical» i fins i tot de «socialisme», però que s’aferra a les faldes dels bel·licistes i dels servidors de l’imperialisme. Un moviment contra la guerra no tindrà el més mínim valor si no exclou els que accepten el socialxovinisme dins del moviment obrer. Aixequeu les sancions contra Rússia! Fora la UE i l’OTAN! Pels Estats Units soviètics d’Europa!

Cada cop més treballadors d’Amèrica Llatina, Àsia i Àfrica es decanten per Rússia, que veuen com una força contra l’imperialisme. Aquesta confiança està fora de lloc i no farà res per alliberar-los del jou dels Estats Units, l’Europa occidental i el Japó. Putin no és un antiimperialista i no serà un aliat en la lluita per l’alliberament nacional de cap país. És precisament per això que els actuals presidents de Mèxic, Sud-àfrica, l’Índia i la Xina li són favorables o si més no, no li són obertament hostils. Amb el suport a Putin la classe treballadora del sud global es fa il·lusions de poder millorar les seves condicions de vida i alliberar-se de l’imperialisme sense lluita revolucionària. Davant del més mínim signe d’alçament per part de les masses oprimides del món, els líders reaccionaris del sud global recorreran als mateixos imperialistes que avui denuncien. La veritable força antiimperialista són els treballadors d’Ucraïna, Rússia i Occident. Només podran unir-se amb els treballadors d’arreu del món sota una mateixa bandera internacionalista si s’oposen a qualsevol forma d’opressió nacional, sigui per part de grans potències, sigui de nacions també sotmeses a opressió. Nacionalització dels béns dels imperialistes! Treballadors del món, uniu-vos!

Xina: cinturó estalinista o ruta proletària

La dinàmica que ha afavorit l’ascens de la Xina durant els darrers trenta anys es debilita cada cop més de pressa, però la fe del PCX en el capitalisme mundial de lliure mercat es manté immutable. En declaracions al Fòrum Econòmic Mundial de Davos el 2022, Xi Jinping declarava:

«La globalització econòmica és la tendència del nostre temps. Mirem els grans rius que flueixen cap al mar: trobaran corrents contraris, però cap obstacle podrà impedir el seu moviment impetuós. La força motriu fa avançar les aigües i els obstacles les fan més fortes. Malgrat els contracorrents i els esculls, la globalització econòmica no ha canviat ni canviarà mai de rumb. Els països d’arreu del món han de perseguir l’autèntic multilateralisme. Hem d’eliminar barreres i no aixecar murs, apostar per l’obertura i no pel tancament, buscar la integració i no la desvinculació. Això ens permetrà construir una economia global oberta. Hem de guiar la reforma del sistema de governança mundial promovent l’equitat i la justícia, i preservant el sistema comercial multilateral centrat en l’Organització Mundial del Comerç.»

Malauradament per al PCX, el futur del «sistema comercial multilateral» depèn principalment de les accions dels Estats Units, i els Estats Units no poden permetre que les tendències actuals persisteixin. Obligaran la resta del món a fer concessions a fi de mantenir la seva pròpia posició capdavantera, o bé arrossegaran amb ells tot l’edifici quan caiguin.

Fa més de deu anys que la tensió entre els Estats Units i la Xina no para de créixer. Com més clar queda que la Xina no avança cap a la democràcia liberal sinó que s’està convertint en un autèntic competidor econòmic i militar, més augmenta la pressió dels Estats Units. Això empeny el PCX a endurir el seu control sobre l’economia nacional i la dissidència política (per exemple a Hong Kong), com també a enfortir la seva posició militar. Com a resposta, els Estats Units tiben encara més la corda. Aquesta dinàmica, que s’accelera, ha portat les tensions entre els Estats Units i la Xina a un nivell que no s’havia vist en dècades i fa sorgir l’amenaça d’un conflicte militar obert.

Si aquest conflicte esclatés, seria un deure del proletariat internacional defensar incondicionalment la Xina. Els imperialistes són totalment hostils a la Xina precisament pel progrés econòmic i social que ha aconseguit gràcies a la col·lectivització dels principals sectors de la seva economia. Això és el que ha de defensar la classe treballadora. Però ho ha de fer segons els seus propis mètodes i objectius, no pas els de la burocràcia paràsita del PCX.

Trotsky explicava sobre l’URSS que «la vertadera defensa de l’URSS consisteix en debilitar les posicions de l’imperialisme i en consolidar les del proletariat i dels pobles colonials del món sencer» (La revolució traïda, 1936). Aquesta estratègia, aplicable íntegrament a la Xina actual, no pot ser més diferent de la que segueix el PCX, que intenta, en primer lloc i abans que res, mantenir l’statu quo. Per començar, mira de millorar les relacions amb els Estats Units confiant en capitalistes nord-americans com Bill Gates, Elon Musk o Jamie Dimon, representants de la mateixa classe que oprimeix el món i pretén dominar la Xina. Maniobres d’aquest tipus només poden augmentar l’hostilitat dels treballadors nord-americans cap a la Xina i alienar-los, quan justament són el millor aliat potencial de la Xina en la lluita contra l’imperialisme dels Estats Units. Pel que fa als pobles oprimits del sud global, el PCX no és partidari del seu alliberament sinó d’establir aliances il·lusòries amb les elits d’aquests països. Aquests delinqüents, motivats pels seus propis interessos, plantaran els xinesos a la primera dificultat o quan els imperialistes els ofereixin un millor suborn.

Algunes veus dins de la burocràcia xinesa estan adoptant un to més bel·licista i consideren l’enfortiment de l’Exèrcit Popular d’Alliberament (EPA) com la millor manera de defensar la Xina. Només ens podem felicitar de l’augment de les capacitats tècniques i militars de l’exèrcit xinès. Però les qüestions militars no es poden separar de la política, i també en aquest àmbit els interessos conservadors de la casta dirigent estan perjudicant la Xina. Un dels pilars de l’estratègia de defensa de l’EPA és impedir que els Estats Units tinguin accés a l’anomenada «primera cadena d’illes» al voltant de la Xina, desenvolupant les seves capacitats ofensives de llarg abast i mirant de controlar militarment aquestes illes. Però en cas de conflicte el suport del proletariat dels països del voltant seria molt més decisiu que no pas la possessió d’un grapat de roques deshabitades.

L’única manera de fer fora realment l’imperialisme nord-americà i japonès del mar de la Xina oriental i meridional és una aliança antiimperialista de treballadors i camperols de tota la regió. Però el PCX, amb la seva estratègia nacionalista, no ha fet cap intent de guanyar-se els treballadors de les Filipines, el Japó, Vietnam i Indonèsia. Al contrari, està fent el joc a la campanya imperialista contra la Xina centrant-se només en els avantatges militars a curt termini, sense tenir en compte les sensibilitats nacionals i els antagonismes entre classes als països veïns.

Això és especialment cert pel que fa a la qüestió de Taiwan. Els treballadors de Taiwan estan sotmesos a la brutal opressió de la seva classe capitalista. Però en comptes d’animar-los a lluitar pels seus propis interessos de classe contra els imperialistes i la burgesia local, l’estratègia del PCX consisteix a convèncer aquesta darrera perquè se sotmeti voluntàriament a la seva autoritat i s’uneixi a la República Popular de la Xina. Amb aquesta finalitat, el partit es compromet a mantenir les relacions econòmiques capitalistes i l’administració política de Taiwan en el marc de la seva política d’«un país, dos sistemes». Lluny d’oferir l’alliberament als treballadors del país, el PCX els proposa mantenir l’explotació capitalista i al capdamunt, la bota de la repressió estalinista. No és estrany que les masses taiwaneses ho considerin un mal negoci i no se sentin gaire atretes per la perspectiva de la reunificació.

El «pla B» del PCX és una intervenció militar directa que, tot i que podria aconseguir la reincorporació de Taiwan, tindria un cost enorme, sobretot si fos rebuda amb hostilitat per part de la classe obrera local. Si el PCX emprengués aquesta via, els trotskistes defensarien l’EPA contra els capitalistes de Taiwan i els imperialistes, però ho farien lluitant a favor d’una estratègia revolucionària proletària. Contra la nefasta política d’«un país, dos sistemes», els trotskistes defensen la reunificació revolucionària, és a dir, la reunificació mitjançant una revolució social contra el capitalisme a Taiwan i una revolució política contra la burocràcia de la Xina continental. Aquesta estratègia unificaria els treballadors xinesos entorn d’un interès de classe i nacional comú. No només tallaria les ales a l’aliança anticomunista entre els Estats Units i la burgesia de Taiwan, sinó que convertiria la Xina en una font d’esperança per als pobles oprimits de tot el món en la seva lluita contra l’imperialisme.

Per molt que avui el PCX segueixi proclamant la seva lleialtat tant al socialisme com al capitalisme, no hem de pensar que això es mantindrà així durant molt de temps. Forces poderoses vinculades als capitalistes xinesos i estrangers volen desfer-se de tot rastre de control estatal i obrir una vegada més la Xina al saqueig imperialista. Cal lluitar sense defallir contra aquesta perspectiva! Ara bé, també hi ha corrents dins de la casta dirigent que, pressionats pel descontentament obrer, podrien empènyer el partit molt cap a l’esquerra reprimint els capitalistes i ressuscitant el llenguatge antiimperialista i igualitari del maoisme tradicional. Però igual que les reformes de mercat introduïdes per Deng, els intents d’autarquia igualitària per part de Mao, basats en una mobilització frenètica de les masses, no havien aconseguit superar l’estrangulament econòmic del país per part de l’imperialisme mundial. En realitat, les conseqüències catastròfiques de les polítiques de Mao havien portat la Xina al caire del col·lapse i havien portat directament el PCX a emprendre el camí de «la reforma i l’obertura».

Les giragonses del PCX no fan sinó reflectir per quins diversos mitjans la casta burocràtica parasitària intenta mantenir la seva posició privilegiada en el marc d’un Estat obrer aïllat. Contràriament a les afirmacions del PCX, des de Mao fins a Xi, el socialisme no es pot construir en un sol país i la convivència pacífica amb l’imperialisme no és possible. L’única sortida per a la classe treballadora xinesa és unir-se dins d’un partit bastit sobre els veritables principis marxistes-leninistes de la independència de classe, l’internacionalisme i la revolució mundial, i escombrar els buròcrates corruptes del PCX. Fora els buròcrates! Defensem la Xina contra l’imperialisme i la contrarevolució!

VI. LA LLUITA PER UNA DIRECCIÓ REVOLUCIONÀRIA

Alhora que el món s’endinsa en un nou període de crisi històrica, la classe treballadora es troba políticament desarmada. Arreu del món la dirigeixen buròcrates i traïdors responsables d’una derrota rere l’altra. Davant de la perspectiva de reptes de dimensions gegantines, hi ha una necessitat urgent de forjar lideratges de la classe treballadora que representin realment els seus interessos. Com forjar aquests lideratges? Aquesta és la pregunta fonamental a la qual han de respondre avui els revolucionaris. Les inevitables convulsions socials i polítiques dels propers anys enfrontaran les masses als seus líders actuals amb la consegüent possibilitat de realineaments radicals dins del moviment obrer. Aquestes oportunitats però es perdran si abans no han sorgit quadres revolucionaris contraris a les polítiques que han portat a la derrota durant els darrers trenta anys i que hagin definit correctament les tasques actuals.

La lliçó fonamental del leninisme

A La revolució permanent (1929) Trotsky, referint-se a Lenin, escrivia que «la lluita per la política independent del partit proletari constituí l’aspiració principal de la seua vida». És precisament aquest concepte central del leninisme el que cada nova onada de revisionisme repudia. Per molt que el revisionisme prengui una forma diferent segons les pressions dominants de cada època, sempre consisteix, fonamentalment, a subordinar el proletariat als interessos d’altres classes.

La forma que pren el partit d’avantguarda en el pensament de Lenin es completà un cop esclatà la Primera Guerra Mundial, quan la majoria aclaparadora dels partits de la II Internacional, que havien jurat oposar-se a la guerra, es van arrenglerar patriòticament amb el seu govern. En els seus escrits durant la guerra, Lenin va demostrar que aquesta traïció històrica no sorgia del no-res: s’havia preparat i havia arrelat en el període anterior de preeminència imperialista. L’explotació d’innombrables milions de persones per part d’unes quantes grans potències genera superguanys que s’utilitzen per a cooptar les capes superiors de la classe obrera. Tant en els seus hàbits com en ideologia i objectius, aquesta capa s’alinea amb la burgesia en contra dels interessos de la classe obrera. La capitulació total de la major part de la socialdemocràcia demostrava que la tendència procapitalista dins del moviment obrer no només s’havia tornat dominant, sinó que havia paralitzat o cooptat la majoria dels que havien constituït l’ala revolucionària de la Internacional.

Basant-se en aquesta experiència, Lenin arribà a la conclusió que la unitat amb els elements procapitalistes del moviment obrer significa la subordinació política a la pròpia classe capitalista i necessàriament traeix la lluita pel socialisme. La major part de les seves crítiques anaven dirigides als centristes del moviment obrer, que no havien rebutjat obertament els principis del socialisme però que, tanmateix, miraven de mantenir a tota costa la unitat amb els traïdors declarats a la classe obrera. Lenin va insistir que els centristes eren el principal obstacle per a construir un partit capaç de conduir les masses cap a la revolució. Aquesta lliçó va ser decisiva per a l’èxit de la Revolució d’Octubre a Rússia, mentre que a Alemanya no fou assimilada a temps, la qual cosa va portar a la derrota de l’aixecament espartaquista del 1919. Sobre les cendres de la guerra i la revolució, la III Internacional es va fundar sobre la base del principi que qualsevol partit que pretengui lluitar per la revolució s’ha d’escindir políticament i organitzativament de les ales procapitalistes i centristes del moviment obrer.

A mesura que minvava l’onada revolucionària en la postguerra, entràrem en un període d’estabilització capitalista que deixà la Unió Soviètica aïllada en l’escenari mundial. En aquest context és on aparegué l’estalinisme, rebutjant el component essencial del leninisme, és a dir, la independència política de la classe obrera. En lloc de comptar amb la classe treballadora internacional per a escampar la revolució i defensar l’URSS, Stalin va cercar cada cop més el suport d’altres classes. Ja fossin els kulaks, el Guomindang a la Xina, la burocràcia sindical britànica o els mateixos imperialistes, Stalin va establir acords que sacrificaven els interessos a llarg termini de la classe obrera a canvi de suposats beneficis a curt termini. Lluny d’enfortir la Unió Soviètica, aquests acords van conduir a un reguitzell d’episodis sagnants i van debilitar la posició global del proletariat internacional.

Els esforços de Trotsky en favor d’una oposició d’esquerra i d’una nova, IV Internacional representaven una continuació del leninisme, concretament en el seu intent de construir un partit internacional d’avantguarda contrari a les tendències socialdemòcrates i estalinistes del moviment obrer. L’extermini físic dels seus líders, incloent del mateix Trotsky, va provocar desorientació política i derrota quan van sorgir oportunitats revolucionàries després de la carnisseria de la Segona Guerra Mundial. L’estalinisme i l’imperialisme mundial en van resultar enfortits. Aquestes derrotes històriques i la incapacitat, des d’aleshores, de reconstruir la IV Internacional són les que van provocar nous retrocessos catastròfics, fins a la pròpia destrucció de la Unió Soviètica.

El període postsoviètic: l’autoliquidació dels «marxistes» en el liberalisme

En el moment de la contrarevolució a la Unió Soviètica, la gran majoria de les forces que es proclamaven trotskistes romanien de braços plegats o aplaudien activament la destrucció dels últims guanys de la Revolució d’Octubre. La Lliga Comunista Internacional (LCI) va lluitar en solitari a favor del programa de Trotsky en defensa de la Unió Soviètica i de la revolució política contra la burocràcia estalinista. Malgrat les seves dimensions minúscules i les seves febleses polítiques, la LCI no va desertar davant d’aquesta prova decisiva de l’època. Però la nostra escassa força i el nostre aïllament expressen de forma eloqüent l’estat miserable de l’esquerra revolucionària en el moment d’obrir-se aquesta nova era.

Les conseqüències de l’esfondrament de la Unió Soviètica van ser devastadores per a tots aquells que es proclamaven marxistes. La política mundial va girar ràpidament cap a la dreta, no cap al bonapartisme o el feixisme, sinó cap al liberalisme, arrossegant amb força l’esquerra revolucionària en la direcció de la liquidació organitzativa i política. Davant del que era un punt d’inflexió en la situació mundial, la tasca consistia a reconstruir lentament i pacientment una avantguarda revolucionària de la classe obrera basada en les lliçons apreses a partir de les derrotes recents i des d’una oposició política al liberalisme. Per molt que la LCI va saber explicar l’ensorrament soviètic, va deixar de banda, igual que la resta de l’esquerra «marxista», la construcció d’una alternativa revolucionària al liberalisme.

Adaptant-se al liberalisme i rebutjant esforçar-se per traçar un camí independent per al progrés de la classe obrera, l’esquerra «marxista» es va trobar sense brúixola davant de l’estabilitat i de la relativa prosperitat del nou període. A fi de justificar la seva existència, proclamava histèricament que la crisi era imminent i esmentava atrocitats o polítiques reaccionàries concretes per a «demostrar» que l’imperialisme conservava el seu caràcter reaccionari. Aquest plantejament era compatible amb el liberalisme dominant, per al qual no representava cap problema que es critiqués el sistema si només era per a limitar-ne els «excessos», com ara la guerra i el racisme, en el context de l’explotació «pacífica» del món a través de l’expansió del capital financer.

Les guerres, l’austeritat i l’opressió nacional i racial en el període postsoviètic van provocar, per descomptat, revoltes dels treballadors i dels joves. Però perquè aquestes revoltes adoptessin un contingut revolucionari, calia mostrar com la direcció liberal d’aquestes diferents lluites impedia que progressessin. Calia agreujar les contradiccions entre el sentiment legítim de revolta i la lleialtat dels liberals cap al sistema que genera aquestes xacres. L’objectiu era aconseguir que aquests moviments trenquessin amb el seu lideratge liberal. Però cap de les organitzacions anomenades marxistes ni tan sols va arribar a identificar la necessitat de fer-ho. En canvi, els «revolucionaris» es van sumar a cada nova onada d’oposició liberal a l’statu quo, aportant una pàtina marxista al que eren moviments burgesos.

Les organitzacions «trotskistes» més a la dreta van abandonar la majoria de les seves pretensions marxistes i van construir l’ala esquerra del neoliberalisme, ja sigui en forma de partits verds, el Partit Demòcrata nord-americà, el Partit Laborista Britànic o el PT brasiler. Els partidaris de Mandel a França, que es proclamaven adscrits a la IV Internacional, van liquidar la seva Ligue communiste révolutionnaire substituint-la per l’amorf Nouveau Parti Anticapitaliste, l’objectiu declarat del qual ja no era la revolució obrera sinó la creació d’una «alternativa estratègica al social-liberalisme moderat» (Daniel Bensaïd). D’altres es van refugiar en el pitjor sectarisme. El grup de David North (conegut pel seu World Socialist Web Site) va proclamar que en l’era de la globalització els sindicats eren «incapaços de respondre eficaçment a la producció globalitzada» i que, per tant, s’havien tornat totalment reaccionaris. Per molt que recorri a una verbositat radical, aquesta postura antisindical senzillament manté al seu lloc el lideratge liberal dels sindicats.

Grups més centristes com la LCI i el Grup Internacionalista (GI) van continuar proclamant la necessitat d’un lideratge revolucionari i de «trencar amb el reformisme» en general, però sense mai lligar-ho amb la necessitat d’una escissió amb l’esquerra liberal, quan això és precisament la tasca política principal si es vol consolidar un partit revolucionari en aquesta nova era. Inevitablement, les polèmiques de la LCI i del GI contra la resta de l’esquerra (i de les dues organitzacions entre elles) estaven presidides per principis intemporals i un argot abstracte, en lloc d’analitzar com guiar la lluita de classes segons línies revolucionàries.

El resultat de trenta anys de desorientació i capitulació davant del liberalisme és eloqüent. Avui, en l’inici d’una nova època, les organitzacions que pretenen defensar la revolució estan disperses, febles i escleròtiques (literalment i metafòricament), i gairebé no tenen cap influència en el curs de la lluita obrera. Estan atrapades en el mateix motlle en què han treballat sense èxit durant dècades.

La lluita per la IV Internacional avui

La lluita per la revolució avui ha de basar-se en una correcta comprensió de les principals característiques de l’època. L’ordre mundial establert per l’imperialisme dels Estats Units, que segueix sent la potència dominant, continua definint la política arreu del món. No el desafia l’ascens agressiu de potències imperialistes rivals, sinó la pèrdua relativa de pes econòmic i militar de tots els països imperialistes en favor de la Xina, un Estat obrer deformat, i de potències regionals que tenen un cert grau d’autonomia però que segueixen dependents i oprimides per l’imperialisme mundial. La dinàmica actual apunta a una més gran inestabilitat econòmica i política arreu del món i a conflictes regionals (Ucraïna, Taiwan, etc.) amb conseqüències potencialment catastròfiques a escala global. La pressió sobre l’ordre mundial, com també les pressions internes a dins de cada país, creixen ràpidament.

La millor manera que té l’imperialisme nord-americà de recuperar la iniciativa és assestar un cop mortal a la Xina. La burocràcia del PCX ha creat enormes contradiccions combinant l’imperialisme mundial, una classe capitalista en expansió i el proletariat més potent del planeta. La crisi de l’equilibri postsoviètic agreujarà aquestes contradiccions. La capacitat de control per part del PCX no és tan forta com sembla des de l’exterior, sobretot davant d’agitacions internes (com han demostrat les petites però significatives protestes contra els brutals confinaments imposats pel PCX). La classe obrera no romandrà passiva mentre les seves condicions econòmiques no només s’estanquen sinó que comencen a empitjorar. Tampoc els capitalistes xinesos acceptaran passivament el control de la burocràcia. En definitiva, o bé hi haurà una contrarevolució a la Xina com va succeir a l’URSS, o el proletariat s’aixecarà i liderarà una revolució política que escombrarà la burocràcia i establirà una democràcia proletària. No es pot predir quan es decantarà la balança. Qualsevol enfrontament anirà precedit, sens dubte, de violentes fuetades de la burocràcia mirant de reprimir tant els contrarevolucionaris com el descontentament de la classe obrera. La tasca dels revolucionaris pel que fa a la Xina és defensar els èxits de la Revolució de 1949 enfront de la contrarevolució i l’agressió imperialista, tot mostrant alhora com la burocràcia soscava aquests èxits a cada etapa traint el combat per la revolució internacional.

La lluita dels Estats Units i els seus aliats imperialistes per a mantenir el control de l’ordre mundial comportarà un cost social cada cop més elevat per a les seves poblacions. El teixit social de les potències imperialistes ja s’està podrint per dintre. L’equilibri que mantenen el crèdit barat, els beneficis dels monopolis i les bombolles especulatives ja no és sostenible, alhora que el nivell de vida s’enfonsa. A molts països occidentals es multipliquen els signes de descontentament dins de la classe treballadora. França és el país més explosiu, però fins i tot en països com els Estats Units i la Gran Bretanya les lluites sindicals s’han intensificat.

Tot i que les primeres onades d’aquestes lluites estiguin acabant en fracàs, entre les bases sindicals la pressió no farà sinó créixer. Serà cada cop més evident que cap dels problemes als quals s’enfronta la classe treballadora no es pot resoldre aplicant a la situació uns quants ajustos pal·liatius. Cada cop es farà més clara la necessitat d’una direcció sindical capaç de conduir la classe obrera pel camí de la lluita revolucionària. El principal obstacle per construir aquest lideratge són els suposats «revolucionaris» que donen suport a líders sindicals marginalment més d’esquerres però procapitalistes, en lloc de construir una oposició basada en un programa revolucionari. Els sindicats només podran trencar amb les seves actuals cúpules procapitalistes enfrontant-se a aquest centrisme.

A mesura que les amenaces s’acumulen, l’actitud dels liberals és cada cop més aferrissada i histèrica. És el reflex d’una petita burgesia liberal que s’agafa desesperadament a l’statu quo, però també d’una por legítima entre els oprimits davant de la creixent reacció de la dreta. Els revolucionaris d’Occident han d’entendre que per a fer front a la pujada de la reacció, hem de rebutjar el liberalisme que té lligats de peus i mans els moviments de defensa dels immigrants, les minories racials, les dones i altres persones oprimides sexualment. No n’hi ha prou amb fer una crítica de to marxista a certs elements aïllats dels seus programes, com la reforma de la policia o les apel·lacions a l’Estat. Només mostrant de forma concreta com el liberalisme és un obstacle directe a les lluites dels oprimits podrem acabar amb el seu control sobre les masses. No ho podem fer quedant-nos als marges; cal estar al centre de la lluita i donar a cada manifestació de la tirania capitalista una resposta basada en la lluita de classes.

Les sacsejades que experimentarà l’ordre mundial afectaran més durament els països de la part inferior de la piràmide. La perspectiva d’una vida millor, que semblava possible no fa gaire, ara s’esvaeix per a centenars de milions de persones. Les noves capes de la classe obrera a l’Àsia, Àfrica i Amèrica Llatina representen el perill més gran per al capitalisme. Les masses del sud global abandonen en nombre creixent les zones rurals aïllades i esdevenen urbanes, alfabetitzades i connectades amb el món. El seu paper cada cop més important en la producció mundial els confereix un poder enorme, però la seva única perspectiva és veure’s abocades a més pobresa. És aquesta ràbia dels desvalguts la que fa créixer el protagonisme de les forces populistes. Les dèbils classes capitalistes d’aquests països han de trobar un equilibri entre la pressió que els arriba des de baix i amenaça d’escombrar-les, i la pressió dels amos imperialistes que controlen els fluxos internacionals de capital. La demagògia d’esquerres i l’obscurantisme religiós han aconseguit fins ara contenir el descontentament social. Però en cas de fracàs, tard o d’hora arriba la dictadura militar.

Als països oprimits per l’imperialisme, la lluita per l’emancipació nacional de les urpes de les grans potències i la resolució d’altres tasques democràtiques elementals tenen un paper decisiu. A mesura que aquestes lluites s’intensifiquin, es demostrarà a cada pas que les burgesies nacionals actuen amb perfídia, sacrificant l’alliberament nacional i l’emancipació de la classe obrera i de la pagesia sobre l’altar de la propietat privada. Els revolucionaris no han de defugir la baralla i demostrar a cada pas que només la classe obrera, al capdavant de tots els oprimits, pot portar a l’alliberament.

En cap cas la lluita contra governs autoritaris o obscurantistes pot justificar la més mínima concessió o aliança amb grups que proposen una alternativa liberal modernitzant i proimperialista. Això només reforçaria la reacció tot encadenant a l’imperialisme les forces de reforma democràtica. Als països on la burgesia es guarneix amb els colors de l’esquerra «antiimperialista», cal desemmascarar la seva hipocresia mentidera fent progressar la lluita contra l’imperialisme. No hi ha res més estèril i contraproduent que predicar la revolució des dels marges. És obligatori defensar qualsevol reforma que perjudiqui els interessos imperialistes. Però això mai no pot justificar el suport al populisme burgès. La classe obrera ha de defensar a tota costa la seva independència, lluitant sempre contra l’imperialisme amb mètodes i objectius propis, els de la lluita de classes revolucionària.

Les forces que lluiten per la revolució internacional són minúscules avui. És indispensable que s’apleguin entorn d’un programa i d’una perspectiva clares. Presentem aquest document com una contribució al procés de reconstrucció i de reagrupament de les forces per a la IV Internacional. La LCI s’ha vist empantanegada en polèmiques internes i desorientació política, però avancem amb la confiança que el procés de consolidació que hem iniciat ens reservarà un paper crucial en el període de crisis i conflictes socials que s’anuncia. Com va explicar Trotsky:

« El procés de cristal·lització, que en les primeres etapes és summament difícil i sacrificat, adquirirà un ritme veloç i impetuós en el futur. [...] Els grans conflictes escombren amb tot allò d’indefinit i d’artificial que hi ha i, d’altra banda, enforteixen tot allò que és viable. En una guerra només dues tendències tenen cabuda en el moviment obrer: el socialpatriotisme, capaç de qualsevol traïció, i l’internacionalisme revolucionari, audaç i disposat a continuar fins al final. Precisament per això els centristes, atemorits pels esdeveniments que s’apropen, menen una lluita rabiosa contra la Quarta Internacional. A la seua manera tenen raó: les úniques organitzacions que sobreviuran a les grans convulsions i seguiran desenvolupant-se, seran les que hagen porgat els seus rengles del sectarisme i els hagen educat sistemàticament en l’esperit del menyspreu envers la confusió ideològica i la laxitud.»

Avancem cap a una IV Internacional reforjada, partit mundial de la revolució socialista!